dijous, 28 d’abril del 2022

El bany


M'havia invitat a casa seua un dels escriptors vius que més admire. L'escriptor, deutor d'una tradició que a mi em recordava la mare, va començar per mostrar-me les diferents dependències de la seua llar. El rebedor, amb alguna pintura estimable. La terrassa, equilibradament enjardinada. La cuina, massa pulcra per incitar l'art culinari. La biblioteca, amb la taula testimoni del seu art literari… En un moment determinat, i potser com a conseqüència de tots els cafès que m'havia pres al bar de la cantonada 'en attendant' l'hora de la nostra cita, li vaig demanar pel bany. Jo esperava la típica reacció de cortesia i la indicació, també típica, de 'al final a la dreta'. Però haver trencat el protocol, deixant de banda els dormitoris i sales per passar directament a l'escusat, no li va fer gens de gràcia. I tot i la meua urgència, em va demanar si podia esperar un poquet, assegurant-me que visitar la resta de la casa seria un 'vist i no vist'. Però a lo que ell va anomenar la sala de música, on hi havia un piano de paret i uns prestatges amb partitures, va demorar intencionadament -diria jo- el temps que quedava per poder pixar. Em va ensenyar unes primeres edicions de partitures romàntiques, de llibres teòrics del mateix període que de tant interessants com eren van fer que oblidés per un moment les meues necessitats fisiològiques. I em va demanar que interpretés alguna peça al piano. Només seure va retornar l'opressió al baix ventre, igual que damunt la bici has de suportar de vegades aquesta molèstia fins que la cursa termina o les circumstàncies et permeten pixar sense baixar de la bicicleta. Vaig 'repentitzar' un preludi de Chopin, i per la meua elecció l'escriptor va adonar-se que definitivament ja no hi havien més excuses per l'escusat. Me'l va indicar. Amb l'emergència del cas vaig obrir sobtadament la porta del bany. Al vàter, asseguda, hi era la faquiressa. Anava a dir-li allò que recomanava Proust en situacions similars: 'Perdone, senyor', i fugir, però vaig quedar totalment glaçat per aquella impossible aparició, la bellesa de la qual no em retenia, sinó la seua enigmàtica, com sempre, expressió. I vaig despertar.