dijous, 29 de març del 2018

El signe i els temps


Al bar de la cantonada convexa li han fet un tuneig. Perquè dir reforma seria massa optimista. Li han posat un gran adhesiu a tota la part baixa de la barra. Representa un fons negre degradat a gris amb gotes gegantines d'aigua que volen transmetre una sensació de frescor, si fa no fa. La pedra de terratzo granat que hi havia al damunt l'han substituïda per una de DM de color gris clar: més fredor. Han deixat, però, les mateixes vitrines. As vitrines te vendo passar. I la paret del darrere la barra exhibeix un altre adhesiu de color negre, també amb lluentes gotetes, damunt del qual ressalta en blanc enrabiat el nom del local, que, per a sorpresa de propis i estranys, ha passat de la categoria de bar a la de cafeteria restaurant: Restaurante  Cantonada Convexa. Al bell mig de l'esmentada paret hi havia un rellotge molt admirat: ens servia per a controlar l'hora d'entrada al Circ del dilluns, no només el dilluns, no cal dir, como un dia depois de outro dia, mentre fèiem un cafè de corre-cuita. Ara n'han instal·lat un, les hores del qual són pilotes de tennis, a la paret on està la porta d'eixida a la cantonada convexa, just a l'altra banda del local, d'esquenes a la clientela, la qual cosa ens obliga a controlar-lo girant cua cada dos per tres. Mals temps pels cafès de corre-cuita. El personal també s'ha tunejat. Ara duen unes samarretes polo negres amb el nom blanc a l'alçada del cocodril de Lacoste: Restaurante C. Convexa. I el mobiliari l'han canviat. Al dintre, té l'aparença d'oficina d'asèptic gris de tub metàl·lic amb petits tocs humans de fusta; i a la terrassa, taules negres amb cadires negres imitant qualsevol fibra vegetal: espart, boga. Tradició i modernitat. Pel que es veu, la cosa fosca i freda n'està de moda. Tradició i modernitat. Però vet aquí, que tres coses que a mi em semblen essencials en la renovació d'un local públic brillen -mai millor dit- per la seua absència: una bona mà de pintura -la higiene abans de tot, un canvi del pis -les antigues petjades ens condicionen, i, sobretot, una nova i adient il·luminació -un nou esguard. Ja us deia que parlar de reforma era massa optimista. Perquè, al capdavall, el tuneig és això, no? Fer creure als veïns, coneguts i saludats -els amics no entren en la farsa, no?- que tens cotxe nou, quan duus el mateix nyap de sempre. As vitrines te vendo passar. Ah!, ja m'oblidava. Al costat esquerre de la paret negra amb el nom enrabiat del local, hi havia una reproducció del Guernica, on el temps, como un dia depois de outro dia, hi havia transformat els seus grisos i blancs enrabiats en marcits pètals esgrogueïts. Ara està al fons dreta del local, tot just al costat de l'entrada als escusats. El signe. Al seu lloc, un seguit de lletres en relleu, grosses, d'un color a joc amb l'antiga pintura pansida, conforma el nom del que ara enrabia o desenrabia a la gent, segons el pedal que duen: Cruzcampo. Els temps.

dimecres, 21 de març del 2018

21M


Primer esculls la paraula.
O ella t'assenyala a tu.
Ignores la raó.
Dibuixes, però,
la desraó que amaga.
Sense adonar-te
ets part del poema:
atrapat al secret
mut de l'enyor.

Les imatges, llavors,
 es precipiten.
L'antiga pel·lícula:
la primera mirada,
l'únic esguard que cal
recordar cada volta
que l'amor t'obliga
a escollir una paraula
que t'assenyali a tu.

dilluns, 19 de març del 2018

Toy Piano


Menja cacaus amb la voracitat i disciplina d'un esquirol famolenc. Al seu costat el bidonet -li direm així per la cosa ciclista- de cervesa. Un terç de Cruzcampo -no digo más. Se'ls empassa, els cacaus, com si mai de la vida pogués tornar a gaudir d'aquest plaer modest per quotidià. Engoleix, devora, amb el ritme sostingut d'una cadena de muntatge: no acaba de posar-se'ls a la boca amb la mà dreta -l'esquerra, que cau a plom al llarg del seu costat homònim, sosté una mena de caixa o maleta de fusta amb foradets a la part superior- que ja n'està la mateixa mà, la dreta, agafant, sense altra ajuda que la seua flexió digital convexa, la següent remesa. Es capfica a la mastegadora tasca amb la veritat d'un nen, d'una nena amb la xocolata de Pessoa: Olha que nao há más metafisica no mundo senao chocolates. ¿Deuríem dir Cacaueria? Potser. Són quasi les tres de la vesprada, i som al bar que fa cantonada convexa amb la porta del Circ, Le Cirque du Lundi, encara tancada. Som a l'espera. M'intriga aquest home. M'intriga, perquè si el que està menjant és un aperitiu, on és la resta del dinar? Perquè no menja res més. Ho estic observant. El plateret de cacaus, la cervesa i… Jo prenc cafè. He dinat a casa, i per matar el temps demane un descafeïnat amb gel. És el que toca, no? Si no ho hagués fet -dinar, vull dir- demanaria potser un aperitiu i també un pinxo del que em vingués de gust, qui diu pinxo diu mig entrepà o un entrepà o jo què sé, però no em faria un lacònic aperitiu de cacaus atabalats amb Cruzcampo, tot i la fruïció, com a complement del que he menjat a casa. Perquè si has dinat, fas el cafè al bar, però no l'aperitiu. Potser que no ha dinat, és clar. Llavors, no dina? De què viu aquest home? Dels cacaus? Jo li dic Landru. És clavadet a l'assassí en sèrie francès: Henri Désiré Landru. El mateix cap rodó i calb, la barba de setciències i el nas ganxut. De fet, la primera volta que el vaig veure estava convençut que era un mag, i que el seu número consistia en assassinar, esquarterar i cremar davant el públic a la xica que desprès eixia -tal i com si fos per art de màgia, no cal dir- totalment reconstruïda, intacta, et voilà. Però no, resulta que és un domador, un domador de paneroles. Sí, sí, no m'equivoque. No va de puces el seu número, no, va d'escarabats, de paneroles ben grosses i ben roges. I pel que m'han dit, tampoc no és el típic número de jocs malabars o acrobàcies, tot i que a les paneroles els agradaria fer-ho, estic segur. Avui podré veure l'actuació. La dona faquir tenia un compromís -inconfessable, m'han dit- i ell li permuta el dia. Resulta que la caixa de fusta que duia a la mà esquerra és un petit escenari desplegable amb teló i tot. A la part superior està la gàbia amb les paneroles, d'això els foradets que, una volta retirada la gàbia, serveixen com a suport dels llums d'escenari. En obrir la gàbia les paneroles ixen tocant el dos foragitades pel seu instint, però de sota l'escenari Landru ha tret una mena de calaixet amb un Toy Piano, com de joguina, i és tocar dos notes a la babalà -la marxa de magraners, per exemple- i les paneroles queden petrificades. Ràpidament s'alineen en tres fileres, com si foren un cor de cambra, i dempeus sobre les seues potetes del darrere comencen a cantar. El seu repertori és molt variat, des de polifonia del Renaixement fins als clàssics espirituals negres i la música d'avantguarda, passant per la cançó popular i les inevitables peces d'Els Xics del Cor. A mi, el que més m'agrada és el Gòspel i els espirituals, perquè llavors, Landru, trau d'un compartiment lateral una gabieta molt xicoteta amb una sola panerola, negra, com les de tota la vida, que canta amb una veu trencada pel seu captiveri. Mai no li obri, diuen, la gàbia, i ella canta agafada als barrots, bé, filferros, de la seua particular garjola com si no quedés sinó uns minuts tan sols abans la seua execució a la cadira elèctrica o a la forca, tant s'hi val. Per mirar de desnuar el nus que tots tenim a la gola, Landru comença amb l'epíleg còmic de l'actuació. Els nens riuen molt. Una panerola comença a desafinar, però Landru no sap qui és. Així, va agafant-ne aleatòriament i les esquartera per a gaubança del respectable: primer les potes, desprès les antenes i acaba amb el cap, llançant-les, tot seguit, a una mena de barbacoa que és al darrere de l'escenari, i mentre van rostint-se es frega les mans. En trobar la culpable, i amb el crit final del seu coll trencat, comença l'àpat panerolèlic acompanyat de l'ínclita Cruzcampo amb que conclou la funció. Et voilà. Et moi, en attendant la faquiressa. 

dimecres, 14 de març del 2018

Désir et caresse


A la nit vaig tenir l'ocasió d'observar un fenomen meteorològic molt interessant. Cap a les deu va sortir la lluna, era pàl·lida, pràcticament no emetia llum. Just desprès la boira escampà i llavors dos llargs raigs i punxeguts s'estengueren per dalt i per baix del disc lunar. El fenomen durà uns quinze minuts. Llavors tornà la boira i la lluna tornà a fer una llum difusa i poc clara. Començà a caure un plugim fi, que durà tota la nit fins a l'alba. (Arséniev, V. Dersú Uzalà)

Estem pedalant sota un cel negre. Tot i que el grup és nombrós, sembla que no comptem sinó la xica que és al meu costat esquerre i jo mateix. L'asfalt rellueix la nit de lluna. La rosada és al corredor de la mort, però li queda l'esperança de la impossible trucada del governador prohibint la matinada. Desig. La xica duu un mallot de color blau fosc amb alguna mena de publicitat poc visible al bell mig de l'esquena nocturna. De fet, el matí intenta desesperadament  despertar. Sembla que les negociacions són dures. Me n'adone que he punxat. Ho dic, i amb la roda a la mà veig que s'han trencat un parell de radis llargs i punxeguts i la roda està feta una lluna esquinçada. Impossible seguir. Comença a ploure. Perd l'esperança. El xàfec és molt intens i deriva en una pluja constant i benèfica. Al acabar, però, els carrers estan inundats. L'aigua arriba a l'alçada dels genolls i reflecteix els primers raigs d'un sol imposat a la nit que s'enganxa al cel com un record difícil d'oblidar. Venècia negada amb tu. Digues, benvolguda Esperança, de quina dèria t'has fet senyora, midons de quin anhel somniat sota l'ull ciclòpid de la torrassa que et guarneix? Tot i els carrers submergits de l'extraradi, de la frontera indecent de la ciutat, caminem per les voreres acerades d'un vespre canviat d'hora. T'agafe la mà. T'agafe la mà com si fos la darrera acció que faré a la vida, i tu acceptes les paraules no dites. Portes un jersei blanc de coll cigne i cremallera. Els cabells negres hi contrasten. Ets i no ets tu. Fa molts anys que ens coneixem, però no ets tu, representes una altra persona. El fet, però, d'aquesta nova aparença m'omple de plenitud amorosa. Vull besar-te, i un frec dels meus llavis toca el teu rostre com el besllum ho fa sobre la plaça posseïda pel mar on un grup de xiquets fan fugissers castells de capvespre amb reflexos verds i daurats al contrallum de l'ennegrit cel. Carícia dançada. L'horabaixa ens envolta. El cigne de gel és l'única oportunitat del caviar. Et dic: la mort és a la cantonada. Li pregunte si és a casa teua on anem. Afirmes amb un somriure. I la ciutat es torna desconeguda. I els carrers disposen el laberint que potser impedirà l'abraçada final. Abans, però, deus guarir la teua gola. No voldries encomanar-me la malaltia, em dius. Som al davant d'una antiga porta de fusta. Veig i prem un botó que tu ignores. És la farmàcia. Ara és la farmàcia. Som al dintre i l'obturador es tanca a negre. El cigne canta. El caviar es fa malbé. Baixes la cremallera. Al matí, només despertar, una punxada a la gola em recorda el desig i la carícia sense matinada.

dissabte, 10 de març del 2018

10M


El seguici sembla que ens ha caigut del cel, com un mannà que ignora allò que vol nodrir. Són les nou i pocs minuts del matí. Sóc al mercat. Faig cua a la parada del peix i la faquiressa no està, tot i que se l'espera. No sé ben bé el perquè, però estic convençut que la dona faquir es lleva ben d'hora. Potser que la seua dieta freda és la responsable d'aquesta impressió meua. Per la megafonia ens aclareixen què és el que pretén el susdit seguici, però el so dels megàfons és tan dolent que ningú no s'assabenta de res. Sembla el començament de Les vacances de M. Hulot. El seguici ha entrat pel costat dret -o esquerre, segons l'observador escollit- nord del mercat, ha pujat pel passadís lateral en direcció oest i en arribar a l'extrem de l'edifici comença el seu itinerari zigzaguejant amb l'objectiu de no deixar cap carrer sense el seu trepig. Com si d'un joc de comecocos es tractés. És un seguici silent, mut, hieràtic i engolidor d'un no-res mercantil. Em ve al cap la processó d'El Cristo yacente de Sevilla. Un Crist jacent dins un taüt de cristall, com si fos al dintre d'un aparador, al pas del qual tothom calla -per no despertar-lo, imagine. Doncs aquest seguici també sembla adormit i envidrat dins d'un aparador: un grapat de princeses adormides per la maledicció de la bruixa de Març. Cap somriure, cap salutació, cap aplaudiment. Ziga-zaga va, ziga-zaga ve per l'èter pecuniari del dissabte. Llavors, de què va la cosa? S'han llevat com a poc a les sis del matí, potser com la faquiressa i tot. Desprès la seua neteja personal i el desdejuni, comença el seu pentinat impossible amb les rodetes que també llueix la noia rossa que va de vacances hulotianes, i els amaniments de rigor. Les huit, i el maquillatge reglamentari i la uniformada i enrevessada vestimenta completen la decoració. Dos quarts de nou, quedar amb el grup i passar control -sempre està la que fa tard i retarda la resta. Quart de nou, la comitiva dels cotxes s'enlaira: al cotxe 1, la Major, el president de la Junta, el… etc.; és només el preàmbul de l'activitat que inicia la pàgina dreta a les seues agendes, la del 10M. I ací les tenim, semblen un grapat de gerros ben alienats, perdó, alineats. Passa, pel meu corrent de consciència i amb absoluta simultaneïtat, un seguici paral·lel: un podi ciclista, una graella de F1 i un estand de qualsevol Fira comercial. Un florilegi de dones que s'exposa pels indrets atàvics d'un Mercat Persa a l'espera del Califa. A la pàgina del costat esquerre de l'agenda queda enganxat com a bonic record el llacet lila de l'activitat del dijous, la del 8M.

dissabte, 3 de març del 2018

N.


M'he contractat al circ de la cantonada. És un circ de barri. D'ací no res espere jubilar-me i d'alguna forma he de completar la paga de pensionista. Li diuen Le cirque du lundi. Sembla que la primera idea era dir-li Le cirque de la lune, per allò de Le cirque du soleil, però com que el dilluns és el dia de la lluna, doncs al capdavall li han posat això: El circ del dilluns, però en francès, que sempre queda més fi i cosmopolita. No sé, a mi no em sembla una bona elecció, però qui sóc jo per… Bé, me'n vaig oferir com a flautista -bé, iaio flauta- i com a ciclista malabarista. L'examen d'admissió no va ser gens fàcil, la veritat. Tot i haver estat admès, em van posar condicions. La primera va ser que de ciclista malabarista ni pensar-ho, que em caic cada dos per tres. Em van derivar a la vessant còmica de ciclista pallasso -van riure molt a la proba, sembla- més adient a la meua inestabilitat i imperícia com a equilibrista de la bici. I mireu que fer de pallasso em transporta la tristesa de la infantesa. Què hi farem? La segona, com què la flauta té poc volum sonor dins l'orquestreta -saxo, trompeta, teclat, baix i bateria- que amenitza les funcions, i no em sent ningú, va ser la possibilitat d'adaptar aquesta activitat a l'acceptació que la dona faquir, N., en faça com a part del seu número amb la serp, la cobra, i en lloc de la gravació habitual. Pel que em van dir, però, no és dona fàcil de satisfer. El mateix matí al migdia vaig tindre l'entrevista amb l'esmentada... faquira? faquiressa?... Bé, tan s'hi val. Resulta que no va ser la primera volta que la veia. Me l'havia creuat més d'un parell de voltes al mercat, a la parada del peix, a la dels embotits i en altre lloc que ara no em ve al cap, ah, sí, al quiosc, caminava amb la despreocupació gràcil d'uns pantalons acampanats i no era dona fàcil d'oblidar. Alta, esvelta, amb la silueta adient als que duen una dieta rica en minerals, llavis que tallen les emocions mel·líflues i ulls d'esguard acerat que amaguen la tendresa sobtada d'un imant. Hi ha el silenci. Hi ha el fred. I, com cabria esperar, hi ha el silenci del fred. Perquè de la fredor de certs silencis ja se'n feu càrrec, no? No em va dir sí, però tampoc no em va dir que no. Així és la dona faquir. A mi, el silenci del fred em resulta d'una delicadesa que mai no tindrà el silenci de la calor. La canícula té aquell silenci aponentat que mustiga els sorollets de la indolència que la defineix. La gelor, però, té la fluïdesa sonora de la quietud, de la mort. Vaig deixar-li al damunt de la seua taquilla un potet amb les millors boletes dels rodaments de la meua bici i també una delicada -quasi poètica, diria- tria de femelles i cargols de tot tipus en attendant que la faça servir en lloc dels habituals claus i fulles de sable que s'empassa com si de caramels es tractés. A la vellesa sóc un pallasso aspirant a flautista de faquiressa, qui m'ho anava a dir, en la tristor que em donaven aquestes coses.