Désir et caresse

A la nit vaig tenir l'ocasió d'observar un fenomen meteorològic molt interessant. Cap a les deu va sortir la lluna, era pàl·lida, pràcticament no emetia llum. Just desprès la boira escampà i llavors dos llargs raigs i punxeguts s'estengueren per dalt i per baix del disc lunar. El fenomen durà uns quinze minuts. Llavors tornà la boira i la lluna tornà a fer una llum difusa i poc clara. Començà a caure un plugim fi, que durà tota la nit fins a l'alba. (Arséniev, V. Dersú Uzalà)

Estem pedalant sota un cel negre. Tot i que el grup és nombrós, sembla que no comptem sinó la xica que és al meu costat esquerre i jo mateix. L'asfalt rellueix la nit de lluna. La rosada és al corredor de la mort, però li queda l'esperança de la impossible trucada del governador prohibint la matinada. Desig. La xica duu un mallot de color blau fosc amb alguna mena de publicitat poc visible al bell mig de l'esquena nocturna. De fet, el matí intenta desesperadament  despertar. Sembla que les negociacions són dures. Me n'adone que he punxat. Ho dic, i amb la roda a la mà veig que s'han trencat un parell de radis llargs i punxeguts i la roda està feta una lluna esquinçada. Impossible seguir. Comença a ploure. Perd l'esperança. El xàfec és molt intens i deriva en una pluja constant i benèfica. Al acabar, però, els carrers estan inundats. L'aigua arriba a l'alçada dels genolls i reflecteix els primers raigs d'un sol imposat a la nit que s'enganxa al cel com un record difícil d'oblidar. Venècia negada amb tu. Digues, benvolguda Esperança, de quina dèria t'has fet senyora, midons de quin anhel somniat sota l'ull ciclòpid de la torrassa que et guarneix? Tot i els carrers submergits de l'extraradi, de la frontera indecent de la ciutat, caminem per les voreres acerades d'un vespre canviat d'hora. T'agafe la mà. T'agafe la mà com si fos la darrera acció que faré a la vida, i tu acceptes les paraules no dites. Portes un jersei blanc de coll cigne i cremallera. Els cabells negres hi contrasten. Ets i no ets tu. Fa molts anys que ens coneixem, però no ets tu, representes una altra persona. El fet, però, d'aquesta nova aparença m'omple de plenitud amorosa. Vull besar-te, i un frec dels meus llavis toca el teu rostre com el besllum ho fa sobre la plaça posseïda pel mar on un grup de xiquets fan fugissers castells de capvespre amb reflexos verds i daurats al contrallum de l'ennegrit cel. Carícia dançada. L'horabaixa ens envolta. El cigne de gel és l'única oportunitat del caviar. Et dic: la mort és a la cantonada. Li pregunte si és a casa teua on anem. Afirmes amb un somriure. I la ciutat es torna desconeguda. I els carrers disposen el laberint que potser impedirà l'abraçada final. Abans, però, deus guarir la teua gola. No voldries encomanar-me la malaltia, em dius. Som al davant d'una antiga porta de fusta. Veig i prem un botó que tu ignores. És la farmàcia. Ara és la farmàcia. Som al dintre i l'obturador es tanca a negre. El cigne canta. El caviar es fa malbé. Baixes la cremallera. Al matí, només despertar, una punxada a la gola em recorda el desig i la carícia sense matinada.