Malas hierbas

El nou Governador li va regalar aquell tros d'horta que havia estat requisat al cap dels dissidents. Un verger paradisíac, extramurs, al nord de la ciutat. Com a infiltrat, havia estat peça clau en la desfeta del grupuscle contestatari de la Societat Econòmica i l'antic Governador, i d'ara en avant tot podria controlar-se sense entrebancs. La propietat era magnífica. Alqueria fortificada de dues plantes. Arbres de tot tipus: palmeres, albers, figueres, llimoners, tarongers, pomeres, pereres… Conreus variats. Tot tipus de hortalisses i verdura: ceba, alls tendres, carxofa, albergínia, bledes, espinacs, pastanagues, cols, carabassa, bajoca, roget, bajoquetes, garrofó, tavella, tomata, pebrots, melons d'Alger, xufa... Fins i tot raïm, gessamí, roses i malva-roses… Aus de corral, cavalls, vaqueria i porcatera. Jornalers i servei domèstic. I tota l'aigua necessària per nodrir-ho. Però no n'era prou. Ell tenia ambicions. Volia fer carrera a la Cort. Ara era propietari, ja tenia un patrimoni. Faria un bon matrimoni i esperaria la seua oportunitat. Passà un temps. Un dia, a casa de la seua promesa, es va assabentar que l'exèrcit imperial -tot i que l'Imperi no era sinó una nostàlgia malaltissa- necessitava blat. I no s'ho va pensar dues vegades. El seu futur sogre el va prevenir. Ell els demostraria, però, com era allò de prendre decisions i complir-les. Va començar pels camps de xufa. Les fulles verdes i les espiguetes li van recordar el blat. "Tierra seca, de barbecho y plegaria a Nuestra Señora de la Leche y el Trigo", com li agradava presumir parlant la llengua que tampoc no era seua. Terra que produïa el gra diví, el blat, i del blat el pa, allò que "Jesucristo repartió en la última cena", reblava. Passejava a cavall per les seues terres, i no en aquella estranya màquina, el velocípede, com feia el seu futur germà polític, per poder controlar de més a prop, a peu d'obra, dia a dia, aquella transformació. El seu home de confiança, però, li va insistir que aquell projecte no tiraria endavant, que aquella terra no era de blat, que era terra de regadiu, rica d'allò més, com molt bé ell sabia, i que el blat és podriria abans de treure el nas del cavalló. Però no va voler escoltar. Ja ensinistraria ell la terra i tot el que se li posés al davant. Drenaren camps, cegaren aqüífers, assecaren marjals… I al capdavall, sembraren el blat. L'estalviaré al lector els maldecaps que aquella imposició contra natura va produir. El blat no va quallar, és clar, ni amb tots els precs del cel. L'amo, però, lluny de reconèixer l'errada, va començar a trobar "excusas de mal pagador", que hagués dit ell mateix. Sobretot, perquè, fatxenda com era, havia fet arribar als seus contactes de la Cort la promesa de que els seus dominis estaven produint allò que més necessitaven els exercits imperials, el blat, el miraculós blat de Déu. I es va obsessionar amb el que ell denominava "malas hierbas". Elles i només que elles eren les culpables de la malifeta. I és que estaven per tot arreu. Al marge dels camps, dels camins, brollaven com bolets de tardor els enciams. Camuflats entre els malaltissos brots de blat, hi eren les fulles de xufa. A qualsevol indret dels marges de les sèquies, hi trobaves espinacs, bledes, carxofes, faves… Els seus homes, com si d'un petit exercit es tractés, revisaven pam a pam la hisenda i arrancaven, per ordre superior, tot aquell tresor que l'amo anomenava "malas hierbas", i se'l duien a casa i el menjaven com no haurien fet de normal. No cal dir que desprès dels camps de xufa, i en vista de la magra producció de blat, va arramblar amb la resta d'aquell tros de paradís. I en quatre dies mal comptats va desfer aquell regal dels déus, bé, del Governador, capficat com era amb la producció d'un cereal que no acabava de veure el cel. Davant el seu fracàs, va tancar-se a casa. No volia parlar d'aquella destrossa i evitava la vida pública. Va trencar el compromís. Les poques voltes que eixia a estirar les cames, l'odi dirigia el seu bastó a tort i a dret per rebentar totes les "malas hierbas" que es trobava al seu pas: albergínies, carabasses, tomaques, pebrots, melons… La terra s'obstinava en seguir produint-les indiscriminadament, aleatòriament, anàrquicament, podríem dir, però tossudament. I ell les imprecava, les insultava en aquella llengua del gra de Déu, en aquelles noves paraules en que ja no eren sinó "malas hierbas", segons el nou senyor d'aquell tros.