dimecres, 23 de setembre de 2020

La piràmide

Quan va adonar-se ja era massa tard. Havia de passar. Un dia o altre havia de passar. Les dues fines i exquisides rodes de la seua exclusiva bici de carretera havien esclafat el pobre escarabat. Li havien passat pel bell mig, l'havien partit en dos pilotetes llardoses, el suc interior de les quals havia esguitat a parts iguals els seus propis panxells. I vet aquí, que el pobre insecte no era una fastigosa panerola invasora, no; ni qualsevol paràsit, amb o sense ales, que sempre és millor eliminar, tampoc; era un fantàstic escarabat piloter, en lo que agrada la pilota a València. I va comprendre que hauria de penedir-se. I ben prompte. Si tot un gran Faraó va desviar el seu exercit per no molestar l'escarabat sagrat, acollonit pel que els hi podia suposar, ¿què no li passaria a ell que l'havia aixafat tallant-lo en dues llefiscoses boletes? A més a més, va pensar el ciclista, mira que si al capdavall era el pobre Jordi Samsa prenent el sol al passeig. Clar, com que mai no feia cas dels senyals de trànsit, doncs ¿què voleu?. Es botava els semàfors com si foren l'eixida sense compra de Mercadona. Travessava els passos de vianants driblant el personal. Pujava a les voreres com ànima que ignora la materialitat dels altres. Els contra direcció se'ls passava per l'entrecuix de la bici. I darrerament havia fet un concept art de la contrarellotge pel passeig marítim on malauradament va coincidir amb l'escarabat. Era lliure, damunt de la bici era lliure como el sol cuando amanece, yo soy libre como el mar. I l'escarabat va acabar de víctima propiciatòria. Deixà la bici recolzada al semàfor damunt la vorera del passeig. Agafà un mocador de paper, i desprès de recollir amb respecte les deixalles del coleòpter copròfag, les llançà, no sense aprensió, a la paperera més propera. I ja peu a terra, va decidir que a partir d'aquell moment es convertiria en l'ésser més respectuós i estricte amb els senyals i el codi de circulació; per a la qual cosa faria penitència, i en lloc de pedalar, a partir d'ara caminaria. Va substituir el casc per una gorreta, va mantindre les ulleres de sol, el bidó el va posar dins una bosseta on hi ficà la cartera, el gel hidroalcohòlic, els mocadors de paper, una bossa de Consum per si de cas, les claus de casa i una mascareta de recanvi. I aquest acte de contrició va ser de tal intensitat i profunditat que només trepitjar el carrer van començar els problemes. ¿Què fer si el ninotet del semàfor duia faldilla? ¿Què fer si en lloc d'un ninotet hi havien dos, i si a més a més anaven de la mà?, perquè tal i com estava el pati no era cosa d'agafar-li la mà al primer que tingués més a mà, i perdoneu la redundància. ¿Què fer si al semàfor només hi havia una bici sense ninotet?... Al començament, com tots aquells que abracen una nova creença, es desplaçava fins que trobava un semàfor que s'acoblés a la seua pròpia imatge; però amb el pas del temps, i com tots els que han passat de les primeres abraçades religioses, va intentar martingales com cosir un tros de tela amb cremallera a la part davantera dels seus pantalons curts que accionava convertint-la en faldilla o pantalons segons les circumstàncies. Per als semàfors de parella, agafà una nina vella de la seua dona, li passà un cordellet pel coll i la penjà de l'ansa de la bosseta on duia tota la impedimenta abans descrita. I com que dur la seua fina bici al muscle li semblà, com a poc, molesto, ¿què podia fer?, doncs a grans problemes, grans soluciones, bé, petites, perquè el que va decidir va ser comprar una bici Brompton plegable que pots dur arronsant-la com si fos un carret de la compra. Bé, ja podia caminar lliurement sense fer cap cosa il·legal: bici, nina, bosseta, bosseta de Consum, gel hidroalcohòlic, mascareta, mascareta de recanvi, bidó, paquet de mocadors, cartera, gorreta, ulleres fosques, claus i si escau: paraigües. Cap semàfor malparit el faria desviar-se del seu camí. Cap indicació seria vulnerada. Però va arribar el dia de l'escarabat, podríem dir. Perquè xino-xano i sense destinació clara va trobar-se, un dia de cel tancat que tot ho igualava, davant una cruïlla de camins que va considerar impossible. Hi eren tots els semàfors junts: el semàfor comú, diríem, el parella -en dues versions: xiquetes en coletes i xiquets corrent- el faldilla i el bici -aquest últim també en les seues dues versions: amb o sense ninotet. I sense cap pas de vianants que pogués fer servir com a escapatòria. Va quedar bloquejat. Els seus ulls anaven del comú a la parella, de la parella a la bici, de la bici en ninot a les nenes, a la faldilla per tornar al comú. I ell seguia tot quiet, dempeus, com un mut que vol parlar i se n'ha oblidat que no en sap. Per acabar d'adobar la situació començà a ploure. Va traure el paraigües automàticament, sense ser-ne conscient. I com tots els creients nouvinguts, va pensar: déu proveirà. I va quedar sota la pluja que anava a més, el paraigües negre com una canal trencada, el monyo de la nina xopat com un motxo i la Brompton fent un riuet a la vorera. El xàfec derivà en turmenta. Però tronada, llampecs ni diluvis li afectaven. Impertèrrit, era la paraula. Déu proveirà, la idea. De sobte, un llampec esfereïdor, un raig de justícia divina diluviana va tallar de soca-rel el subministrament elèctric d'aquell indret suburbà o qui sap si de la ciutat sencera. Vet aquí la Providència. Però aquell nou apòstol del codi vial va seguir igual. Perquè si una panòplia tan completa dels indicadors lumínics el va deixar en standby, la seua absència va significar un off terminal. ¿Com podia travessar aquella cruïlla sense cap indicació?. Passades les hores i l'aiguat, alguns xiquets que hi passaven li llançaven monedes creient que era una estàtua humana, tot i les reticències: "mamà, mamà, ¿Mary Poppins no era xica?", "papà, papà, ¿la Mary Poppins no duiua maleta?... Sí… ¿I la bici?"... I a les nits, els seus benvolguts coleòpters copròfags li deixaven, com a ofrena al seu nou déu, part de les seues millors menges en forma de curoses pilotetes. Aquesta barreja de diners i merda va anar construint la piràmide com a pedestal sobre la qual es recolzava l'estàtua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada