dimecres, 30 de setembre de 2020

L'all

 


Tot va començar per un all, per un gra d'all. Eixia jo de Consum. Com que no havia dut el carret -de fet era una compra improvisada- portava dues bosses, una a cadascuna de les mans, ben carregades. De sobte, una gitana em demana: ¿Quiere ajos, caballero?... (Darrerament tots som cavallers) No, gràcies… ¿Puedo decirte algo?... (Ja em tuteja) Tinc pressa i… Soy gitana, pero honrada… Dona, una cosa no en té… (Tampoc no em deixa acabar aquesta) Que te he visto salir por la puerta y, mira, la piel de gallina… (No en té de pèl als braços, i la pell és ben fina, però si ella ho diu) ¿Cómo te llamas?... Pepe… No, pero el nombre de verdad… Pepe… (Dubta) Mira, Pepe, con el corazón te lo digo: (I es toca la mamella esquerra) quiero que cuando me vuelvas a ver por la calle me digas "Gracias, Carmen, muchas gracias". Anda, toma… (I fa com que vol ficar-me un gra d'all a la bossa de la mà dreta) Dame sólo un euro… No, deixa'm estar que tinc pressa… I ens acomiadem a la francesa. Això va ser dimecres passat. Divendres, tornava del Mercat del Cabanyal carregat amb carret i bosses. Al creuar la Plaça del Rosari, on sempre hi ha una colla de gitanos asseguts als infames bancs que ornamenten (sic) una font soterrada (més sic) -per a major glòria dels déus pagans- i que parlen per no callar -els gitanos, no els bancs, fent homenatge a l'homònim prec- un d'ells, dirigint-se a mi, em diu: ¡Miguel!... Ben fort, amb veu fosca i casernària. Tot i que sé que és a mi a qui interpel·la, jo seguisc com si no. ¡Migueeel!... I ara ja no puc fer-me el distret. Gire cua i dirigint-me al que m'ha cridat li dic: no sóc Miguel, sóc Pepe… I es disculpa amb desgrat, el que em fa pensar que allò és una forma de burleta que fan amb els que passen per la seua plaça, com que estan tan enfeinats. Bé, deixem el flash-back. Avui dimecres anava caminant amb tota la impedimenta, Brompton i paraigües inclosos -que el cel de Madrid era un sí que no, que sí, que no, i si plou a Madrid a València ens banyem, segur- anava, deia, direcció al riu, el Túria, no el Manzanares. Darrerament, la política comercial, les estratègies, dels pidolaires ha millorat moltíssim. Abans es quedaven parats, a terra, amb la mà estesa i la cara avergonyida que dirigia el seu esguard a la vorera, mentre un cartell casolà exposava les seues necessitats i, fins i tot, les causes de la seua caiguda en desgràcia. Ara no, ara el que arrasa és el pidolaire saludador: Hola, señor, buen día… Ni bon dia, ni buenos días, buen día, coses de la conciliació. I ho fan amb el goig i bon rotllo en què els treballadors de Consum et saluden quan circumstancialment te'ls trobes pels passadissos del súper: buenos días, caballero. Ja la tenim. Política comercial. Jo sempre els hi torne la salutació, als pidolaires i als consumistes, però no els hi done diners a cap dels dos per no tacar amb mercantilisme aquesta bonhomia sobtada. I heus ací, que, direcció al riu, a la alçada d'Aqua, just a l'altra banda del carrer on hi és El Corte Inglés, un pidolaire m'ha dit: Hola, señor, buen día… Hola (Jo sóc de tendències lacòniques)… I ha insistit: Buen día, Pepe… ¿Què ha dit? ¿Ha dit Pepe? ¿Com és possible? Em punxen i no em trauen sang. ¿Com que Pepe? Bé, el nom és fàcil d'aprendre i potser li han dit: a València tots són Pepe, i l'home ho aplica com a ornamentació pidolaire. Perquè si comence a pensar en una gitane connection, acabaré apuntant-me al negacionisme més negat o al terraplanisme més planer. De camí cap a casa, però, passe davant d'una franquícia de 100 montaditos, i de dintre l'establiment ix amb veu ressonant i cridanera un maleït ¡Señor Pepe!. Hauria d'haver-li comprat els alls.

Cap comentari:

Publica un comentari