ZEN

Des que ho van prohibir fer damunt la bici, només escolte música pel carrer amb el meu ZEN quan vaig a peu. Vaig tindre un iPod que Déu sabrà on és, perquè a la butxaca on devia estar no hi era aquell dia que el busquí per anar en bici. I, temps enrere, només he fet anar els auriculars amb la ràdio transistor que penjada d'un fil i un clau m'entretenia balsàmicament amb els 40 principales i les notícies, mentre gravava a cops de martell mecànic l'abreviatura PAT al cantó de milers i milers de peces rodones -embellidors, els hi deien- quan treballava al sector del metall. Llavors jo tenia uns deu onze anys, i potser que inconscientment va ser en aquells ominosos dies de treball clandestí que decidí ser músic. Però tornem al ZEN. Als matins, abans de la compra del dia, faig una passejada improvisada, tant o més que el repertori que m'oferirà el ZEN. Perquè mai no sé el que eixirà pels susdits auriculars. És clar, la música l'hi he posada jo, però no faig una selecció prèvia, i el propi ZEN fa la seua. I de vegades l'encerta amb els indrets que trepitjo i d'altres no tant, però mai el corregisc. Ell té el seu criteri i jo el respecte. La major part dels dies, la música fa només de banda sonora. Podríem dir que més que escoltar-la, la sento. Van passant les peces sense pena ni glòria. Però n'hi han dies que de sobte una d'elles deixà de ser aquella musique d'ameublement que deia Satie, per a convertir-se en la protagonista d'un moment més o menys sostingut de bellesa visual i sonora que crea una nova realitat, un instant infinit d'emoció inesperada. Coincidències, l'indret i la música, que de vegades, per la inusitada commoció que em produeixen, semblen dirigides per algun déu menor, però caritatiu, que decideix capritxosament sostreure'm del món per a poder gaudir-lo amb la intensitat que només ens procura l'acció de l'art: aquella estranya sensació que recolzada per l'emotivitat sembla nodrir el profund coneixement de la realitat de la què ens evadim. Ara sóc al passeig marítim. El domini del sol només troba l'estàtica i un poc impertinent i desafiant oposició del mar. La sorra amb prou feines assisteix a l'equilibri que ordena el no-res blau del cel, i la sensualitat adormida dels cossos desperta impulsada pels seus propis moviments. De sobte, la veu del faune s'alça imperativa sobre els esguards sempre joves del desig. I el Preludi de Debussy em bressola i m'ofega amb la mel obsessiva dels sons i les volences desfermades del seu somni. Estic per dir-los "pareu", "no remeneu els cossos" o el faune trencarà la seua migdiada i canviarà els colors domèstics del món. I a poc a poc s'allunya el mar de la vida, i la ciutat recobra les passes del seu immarcescible ritme de martell mecànic. Ara és Buarque qui parla, i comprens fins a quin punt el treball mai no ens farà lliures.