dilluns, 18 de gener de 2021

NEZ


No sóc supersticiós, però estic més tranquil sempre que faig les coses de forma repetitiva. Per exemple, si es tracta de pedalar la ciutat, doncs comence pel bulevard nord, direcció oest, fins a la ciutat fallera i gire a mà esquerra per enllaçar amb el bulevard sud per tornar a casa. Un diumenge darrere d'altre, des que va començar la pandèmia, que pedalege tot sol. Podríem dir que vaig al contrari de les manetes d'un rellotge urbanita imaginari. De tant en tant, i per demostrar-me a mi mateix que no sóc un maniàtic, ho faig en sentit contrari: com les agulles ara vaccinadores de supersticions del rellotge urbanita que us deia. I no passa res. I com que no passa res, doncs puc afirmar que no sóc supersticiós. Ahir mateix, ho vaig fer. Com a prova de rebel·lia i de seny. A més, vaig incrementar la meua rebel·lia fent tot l'itinerari sentint música amb el meu ZEN, cosa que com sabeu està molt prohibida per les autoritats competents. D'això a una festa Rave no em queda sinó donar la pedalada definitiva. "Yoooooo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así…" Bé, el cas és que a l'alçada del port vaig engegar el ZEN, i, més rebel que mai, vaig seleccionar el que volia escoltar, sense deixar-me acoquinar per ell. Vaig triar en Brel. Al principi no em vaig adonar, alguna cosa no acabava de quadrar, és cert, però el soroll del trànsit em confonia. De sobte, al girar direcció el llit del riu, vaig sentir amb claredat un "quittez-moi tranquille", i el que podríem traduir com a: "fot el camp o et llançaré pedres de pluja (pedregà) fins obrir-te el cap". Vaig posar peu a terra. Què estava passant?. Ràpidament vaig repassar les cançons: "Coin des indépendantistes" on hi era "Bruxelles", "Lieutenant-Colonel Antoine", on abans hi era "Zangra", "Le plats pays" ara era "Plats bruts", o ben bé, i fins i tot en anglès, "Marchena's boys", en lloc de "Au suivant". Vaig pensar que m'havia mort, perquè la mort és l'altra cara del single de la vida, i el propi Dante em feia una passejada pels cercles infernals. Però no, n'estava viu, i ben viu, perquè tenia ganes de pixar. Vaig buscar Brassens. No hi era. Hi havia un tal Georges Poiriers, que mai no havia sentit, i que igual cantava "La bonne réputation" (on un paio malparit, que s'alçava sempre ben d'hora, no feia sinó delatar els pobres "voleurs de pommes", i al què tant li agradava seguir "la musique qui marche au pas") que el seu darrer èxit: "Et comment est-il?". A aquestes alçades de l'etapa ja no entenia res. Però la curiositat per veure què podia haver passat amb la resta del meu ZEN em neguitejava. Vaig fer una ullada a l'Aznavour: "Venise avec toi" o "Vivre de l'amour", m'ho van deixar ben clar. Només quedava comprovar què podia haver passat amb les llengües no romàniques. El primer desencís el vaig tindre amb el Gilbert, el "Mai no puc estar tot sol, hòstia santa!", no va ser massa esperançador. Però el pitjor encara estava per vindre. Schumman, "Dichterliebe", amb aquest no s'atreviran, em vaig dir. Però el que em vaig trobar va superar tot allò que a aquestes alçades de la pedalada diumengera podia haver imaginat. "Dichterhass", subtitulat: "Schwarzes Shirt", d'un tal G. Pons. Res a fer. Vaig pedalar en silenci. Però als 4'33'', vaig pensar que potser la música instrumental no havia patit la mateixa transformació. Vaig seleccionar els valsos de Chopin. Directament de la França més profunda una acordió vals-musette va començar a interpretar-los. I el que és pitjor, al rerefons, podia sentir-se un contracant en vocalise de la Piaf que me reenviava als cercles dantescs. Vaig pensar en Beethoven, en Bach. Ningú no gosaria reescriure la seua magna obra. Però on hi era la Patètica, ara en trobava l'Ètica. I les magnífiques versions d'en Gould, havien estat substituïdes per unes maldestres demostracions "toque Bach en cinc minuts" amb orgue Hammond. I per la mateixa regla de tres, les versions jazzístiques de Loussier, n'eren ben escolàstiques i amb instruments originals. Tan originals, que el contrabaix tenia el pont desplaçat i sonava com un cercle infernal. El clavecí tenia cordes trencades i la continuïtat melòdica era una successió de sons i "taps-taps" del mecanisme lliure. I la bateria només tenia dos timbals petits que feien més nosa que rítmica. Ja no sabia si els peus els tenia a terra o als pedals. Hi era en xoc. Vaig tornar a les cançons. Els tangos de Julio Sosa eren melopees gregorianes. I el cant gregorià s'havia transformat en el violí d'en Grappelli, antic component de Gregor & His Gregorians. Totalment desorientat com era, vaig adonar-me que havia arribat al passeig marítim. De sobte, vaig pensar que caminant mai no m'havia passat tal cosa. Que, independentment del recorregut i el sentit en què el fes, mai havia notat cap cosa estranya al meu ZEN. Però també és cert que a peu patisc la síndrome dels leggings: bocabadat (gràcies, mascareta) i sostret d'allò més davant la desfilada que em deixa amb un pam de "nez".

4 comentaris:

  1. Això, amic meu, et passa per pedalar en solitari a l'estil del G. Cooper de High Noon, encara que supose que fas les teues òrbites ciutadanes a ple dia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com un borinot, Manel. Pegant-li voltes a la ciutat pels bulevards. Tens raó, tots estem un poc "Solos ante el peligro" del Covid. Paciència.

      Suprimeix
  2. Jo també tinc una bici que està a casa agafant pols, i no la faig servir perquè la meva casa té una forta pujada que m'obliga a baixar de la bici i acabar a peu, (tinc una edat). Aleshores vaig decidir comprar-me un patinet elèctric, mala idea, caiguda i esquinç al turmell. Açí que he decidir caminar, que és la forma de transport que fem servir els humans des de milers i milers d'anys.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tornar als orígens està bé. Però la bici a València sempre té finals en baixada. :) Benvingut, Manuel. I gràcies per comentar.

      Suprimeix