Ja em perdonareu

De vegades te n'oblides que el que tens,

però que mai no tindràs

-meravellosa paradoxa-

allò que semblava donar-li sentit a la teua vida

-si és que cal això, i ara no parle de bicicletes, o sí-

allò que, pel que tinc viscut,

l'importa un puta merda a la major part de la gent,

fins i tot a molts dels que van elegir, diuen, pensar el mateix que tu.

I que fan veure que no, que sí,

que els preocupa d'allò més,

que, caram, com ho pots dubtar.

Pobra gent, tots plegats, que només vol lliurar-se

a la seua ridícula vanitat, filla esbiaixada

de la rancúnia, filla oficial de l'enveja,

filla borda de la mediocritat…

Te n'oblides, de vegades, dèiem, que el que creies tindre no ho tens;

fixeu-vos-en, però, qui us ho voldrà furtar.

Perquè arribarà aquell moment en què ho trobaràs a faltar…

no, millor: aquell moment al qual t'agradaria ser

la lletra d'una cançó... o els sons d'una melodia.

I oblides que és la única cosa que realment importa.