dimecres, 21 d’agost del 2013

El refresquet


La primera nevera familiar (sic) de la que tinc memòria era de gel, de barres de gel. Aquestes, les compràvem a la fàbrica que hi havia a la cantonada del nostre carrer amb l'Avinguda. Era una parcel·la molt gran, tant, si no més, que el Canódromo Avenida que acabarien construint a l'altra banda del carrer, -a la foto de dalt ho podeu comprovar: a la dreta el Canódromo Avenida, que també feia cantonada amb l'Avinguda, i a l'esquerra els jardins i la fàbrica que era al seu darrere-. Per tant, hi eren la fàbrica, que donava tota al meu carrer, la residència de l'amo -o del gerent, que mai no ho he sabut aclarir- i el jardí d'aquesta residència-palauet que donava a l'Avinguda i al meu carrer, i que tenia una tanca de ferro en forma de llances i unes plantes que déu sabrà d'on varen vindre donada la seua exuberància i exotisme. Ja vegeu que l'extensió del jardí era considerable. I també la seua frondositat, tanta, que a la fotografia aèria arriba a amagar la teulada del palauet. La porta de la fàbrica era tan a prop de casa, -menys mal, que les barres pesaven un quintal- que els xiquets ens passàvem bones estones mirant com eixien aquelles barres de gel lliscant per les guies de fusta com si foren les tecles blanques d'un piano d'estiu amb aroma d'amoníac i sons profunds de tambors de guerra. A l'hivern, el meu pare ens feia riure dient-nos que els de la fàbrica de gel ens feien passar les barres per sota de casa nostra, i que per això passàvem aquell fred humit i penetrant que mai no oblidaré. Les barres les portàvem partides per la meitat dins d'un poal qualsevol, i les posàvem a la part alta de l'interior de la nevera, a un espai o departament que podríem anomenar els orígens o ancestres del congelador, és a dir, el paleocongelador. El frigorífic, per dir-ne alguna cosa, no tenia més d'un metre i deu cm d'alçada, pose per cas, i uns cinquanta cm d'amplària. Era blanc, amb un tancament mecànic més delicat que la delicada de Gandia, i una meravellosa aixeta en forma de colze enganxada a la seua banda esquerra i que en abaixar-la deixava anar l'aigua gelada que produïa la liquació del gel. Enganxar i desenganxar aquella aixeta era una de les activitats preferides a la que es dedicàvem sistemàticament, i amb la mateixa intensitat o deler, la meua germana i jo, amb els més que previsibles i sistemàtics "ya está bien, que cogeréis anginas" de la mare, sempre tan positiva. I és que a casa meua no hi havien begudes fresques a l'estiu. L'aigua corrent, no cal dir, eixia a la temperatura ambient, o més, ja que la canonada era exterior i corria al llarg de la façana est dels patis interiors. Per tant, si volies beguda ben fresca, doncs l'aixeta de la nevera. Perquè no sembla que al dintre del frigorífic pogués entrar una ampolla de gasosa, posem per cas. Per tant, d'aigua fresca avorrida hi havia a la botija del corralet, on igualment dormia les seues infinites hores la fresquera que d'habitud tenia l'embotit, el polp sec i aquelles coses que necessitaven estar al pairo i ben lluny de les formigues; i de gelada divertida, d'aigua, vull dir, a l'aixeta de la nevera. Però "lo más de lo más" era el refresquet. Agafaves un got d'aigua divertida, exprimies el suc del fet sorprenent que sempre és mitja llimona (o una), li afegies el toc hedonista del sucre i acabaves amb la poesia visual i esponerosa d'una culleradeta de bicarbonat de sodi que li donava una textura pastosa i gasosa alhora amb bromera ben substanciosa i bigotuda, només acabar el seu sempre amenaçador i rialler esclat galàctic. Era el súmmum. Beguda que ens rehidratava a les mil meravelles, tot i la nostra ignorància dels electròlits i la poesia visual, evidentment. I si aquesta garagardoelektrolitoa que acaben d'inventar els aussies és tan profitosa com ens en diuen, no tindrem més remei que comprar un formós bidontijo, a ser possible d'un litre, o dos de mig litre, i canviar l'avorrida aigua calenta d'avui, per la garagardoelektrolitoa divertida de demà, tot siga per la nostra correcta hidratació, no cal dir. El que no sé és si sabrem trobar el camí de tornada cap a casa, i potser el d'anada tampoc. Tanta de poesia visual és el que té, que vas rimant a tort i a dret i acabes sense saber en quin lloc de la galàxia electrolítica pedaleges o pixes, depenent el teu grau d'hidratació, és clar..

2 comentaris:

  1. I com picaven amb un punxó aquelles barres de gel per tallarles i ficar-les a aquelles neveres amb les portes de fusta! De l’aigua de gel, a la que varem sobreviure, als electròlits i tants cuentos xinos. Ja m’estranya que no aprofitin que la cervesa no té lactosa per fer-ne d’axó una virtut.

    ResponElimina
  2. Ai, JL, si la tonteria volara, volàs o volés -que tal és la riquesa verbal del català- moriríem de manca de vitamina D. Ara, el refresquet estava de primera, ja t'ho dic jo, com la garagardo, que jo la llet no la tolero des dels set o vuit anys.

    ResponElimina