A la cuina, la pudor del conill era ja insuportable. Ningú no recordava el moment al qual li havien tallat el cap amb la navalla d'afaitar. Tampoc no tenia ja cap importància. Quina repercussió pot tindre tallar-li el cap a un cadàver? Però vet aquí que el cadàver insistia: "no vull marxar com si fos un gos: humiliat, penedit, amb la cua entre les cames. Sóc un líder, i ho tornaria a ser només proposar-m'ho. Qui pot dubtar-ho?" Però la pestilència del conill persistia. Potser molt més que la insistència del cadàver. Perquè el cadàver com què no sabia res d'aquelles cuencas vacías on la llibertat pondrá dos piedras de futura mirada, s'obcecava en mantenir els ulls morts de la mentida, tous i perduts, irats, uns globus oculars pastosos, plens a rebentar dels aquosos humors d'una supèrbia que marinava la seua llengua preparant-la per l'aleteig cínic, indecent i poregós de la seua grandiloqüència. Perquè tot i que el cap feia temps que duia una vida al marge del cos, la gola encara mantenia la connexió glandular entre ells dos. La por. En conseqüència, el cap tallat encara parlava, i ho feia amb la por insomne dels posseïts pels dimonis -o els àngels, segons qui se'ls mire- verinosos dels éssers més innobles entre tots aquells que va parir el menyspreu per la vida dels que no són dels seus. Així, clar i fetal. Tan fetal com una xifra que comença per 4 i termina per 3, i el complement d'altra que mai no va pensar que un 4 i 7 sumats als anteriors donarien 0 com a índex final dels capítols d'aquesta història particular de la infàmia. L'índex d'un llibre perdut que el cap del conill mai no va voler llegir, i que tampoc mai no va saber què va passar amb els vestits a mida de H&M. D'això, que el conill pudent segueix a la cuina. Moscardes el fan objecte del seu desig. Volen inocular-li les seues larves i ous -l'ou de la serp- al bell mig de la carn pútrida. ¿Serà la carn malsana del conill guillotinat el festí carronyer de la hiena profilàctica o serà l'escopinada jesuítica dels homes de bé? Les escletxes sorolloses dels assassinats ressonen a l'estança de la memòria. Les petges del delit per tot arreu campen. El timbre de la porta, no el de la bici, és l'etern retorn. I el cap del conill busca amb deler el fotut canelobre que done llum al malson de l'insomni etern dels morts de Jesús. Hipòcrita de confessionari ben ensinistrat, duu als llavis l'odi sardònic de la culpa no confessa i la insistència pudent dels cadàvers.
dimarts, 17 de maig del 2016
Repulsió
A la cuina, la pudor del conill era ja insuportable. Ningú no recordava el moment al qual li havien tallat el cap amb la navalla d'afaitar. Tampoc no tenia ja cap importància. Quina repercussió pot tindre tallar-li el cap a un cadàver? Però vet aquí que el cadàver insistia: "no vull marxar com si fos un gos: humiliat, penedit, amb la cua entre les cames. Sóc un líder, i ho tornaria a ser només proposar-m'ho. Qui pot dubtar-ho?" Però la pestilència del conill persistia. Potser molt més que la insistència del cadàver. Perquè el cadàver com què no sabia res d'aquelles cuencas vacías on la llibertat pondrá dos piedras de futura mirada, s'obcecava en mantenir els ulls morts de la mentida, tous i perduts, irats, uns globus oculars pastosos, plens a rebentar dels aquosos humors d'una supèrbia que marinava la seua llengua preparant-la per l'aleteig cínic, indecent i poregós de la seua grandiloqüència. Perquè tot i que el cap feia temps que duia una vida al marge del cos, la gola encara mantenia la connexió glandular entre ells dos. La por. En conseqüència, el cap tallat encara parlava, i ho feia amb la por insomne dels posseïts pels dimonis -o els àngels, segons qui se'ls mire- verinosos dels éssers més innobles entre tots aquells que va parir el menyspreu per la vida dels que no són dels seus. Així, clar i fetal. Tan fetal com una xifra que comença per 4 i termina per 3, i el complement d'altra que mai no va pensar que un 4 i 7 sumats als anteriors donarien 0 com a índex final dels capítols d'aquesta història particular de la infàmia. L'índex d'un llibre perdut que el cap del conill mai no va voler llegir, i que tampoc mai no va saber què va passar amb els vestits a mida de H&M. D'això, que el conill pudent segueix a la cuina. Moscardes el fan objecte del seu desig. Volen inocular-li les seues larves i ous -l'ou de la serp- al bell mig de la carn pútrida. ¿Serà la carn malsana del conill guillotinat el festí carronyer de la hiena profilàctica o serà l'escopinada jesuítica dels homes de bé? Les escletxes sorolloses dels assassinats ressonen a l'estança de la memòria. Les petges del delit per tot arreu campen. El timbre de la porta, no el de la bici, és l'etern retorn. I el cap del conill busca amb deler el fotut canelobre que done llum al malson de l'insomni etern dels morts de Jesús. Hipòcrita de confessionari ben ensinistrat, duu als llavis l'odi sardònic de la culpa no confessa i la insistència pudent dels cadàvers.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada