Llegir arbres

Des que em vaig pujar a la meua primera bici que vaig adonar-me. Perquè pedalar era el ritme exacte que aquell tipus de lectures demanava. L'Avinguda era flanquejada de xops que sempre recordaré alts, acaronats a la calçada, una mena de viacrucis pagà, les estacions del qual eren representades per aquells àlbers que jo tenia com a mollons d'un camí que llavors resumia, i encara resumeix, tota la meua existència. Aquell, el costaner a la fàbrica de gel, era un conte de fades oceàniques amagades al socaire d'un jardí vertiginós on tota mena de plantes tropicals havien conquerit una terra estranya. Hi estava el de les dones dolentes, al final de l'Avinguda, a tocar del port, a tocar dels mariners i estibadors que orinaven la seua soca com a preludi d'urgències mai no satisfetes. I el del carreró dels nens perduts, els cossos dels quals sempre trobaven el seu primer repòs a les aigües ensinistrades de les sèquies de l'altra banda de la ciutat. Va anar així, i endinsant-me pels revolts de l'horta, i aplicant el mateix principi i ritme de pedalada, vaig aprendre a llegir els arbres. L'adolescència impostada del taronger. El seu perfum de poema amorós. Aquells versos escrits sobre la pell dolça d'un entrecuix, d'una quimera. Menjareu el seu fruit -va dir la tarongina- mai, però, sabreu les rimes de la lluminosa catifa verda que l'envolta ni les gotes de sang que ha de vessar el primer amor. Hi vaig llegir el bes de sal, la llàgrima dolça. Hi vaig llegir l'egoisme de l'amor adolescent. I al llimoner, un futur d'absències. El tràngol de l'escola. La felicitat desplaçada d'un temps d'espera i nonchalance. Així, a poc a poc, vaig saber, per l'olivera, d'un tal Ulisses, d'un tal Aquil·les, el dels peus ciclistes. Perquè l'olivera no fa poema d'amor, els grops de la soca tenen l'epopeia enquistada de l'aventura humana que els dibuixa, tal i com la garrofera en sap de crims mai no dits i la parra d'amors traïts i gelosia. I pujant Eslida vaig conèixer els heterònims pessoans de la surera. I els somnis romàntics de l'ametller a la plana que s'aboca a Casinos. Passar fulla, passar arbre, i retrobar a la imprevisible figuera el secret immemorial de la metàfora. O la barreja de palmera i xiprer que em va aficionar a la novel·la negra. I a l'Alt del Pi, què voleu?. El pi, pels ciclistes, és una mena de llibre d'hores i eleisons. I així, ara ja sense adonar-me, vaig gaudir la melancolia del fruit eslau del cirerer, i l'ombra des jeunes filles als plàtans del bulevard del temps perdut, la versió personal de la qual és a la prestatgeria de d'alt d'un magnolier de l'Avinguda. Tots deuríem haver aprés a llegir les fulles del magnolier, el llibre de la felicitat del qual sempre m'esperarà a les fines varetes de la impostora celinda -del gènere syringa- arbori arbust de pedalada fàcil i estimada lectura.