Butxaca pobre

Ah, si pudieras verme. Solo, aquí, en la gris penumbra de mi pieza.

He perdut l'iPod. Sí, el meu benvolgut iPod. I la cosa ha estat per un excés de confiança. No et pots refiar d'un pobre. Mai. Mai de la vida. Perquè acabarà per fotre-te-la. És el seu destí. El seu sino. Don Álvaro o la fuerza del sino, quina true story tan vertadera, accepteu-me la redundància. I el que més em dol, ja us ho podreu imaginar, tan perspicaços com sou, és que amb ell perd bona part de la meua memòria musical. Els tangos de Sosa, el Chopin, Brassens i Bach. La tragèdia comique del Brel, la saudade del Buarque. Les tecles tallants de Monk, la tendresa maternal de Chet. La veu amazònica d'altra Sosa, Mercedes. El regust pessoà d'Amàlia. Les cançonetes del Schumann, el Schubert, el Beethoven: Aaaadelaide, Aaaaadelaiiide… Lieder, Vicicle, lieder… Bé, els lieder polifònics de Brahms. La veu violada de Billie. I tantes i tantes músiques que ja comence a oblidar. Ei, que els iPod tampoc no són barats… i tant que no ho son, ja he dit que sóc pobre i, per tant, no deuríeu confiar en mi; però ¿com pots comparar el preu d'un petit artefacte amb una identitat que s'esvaeix als records? En busca de la música perduda, aquest serà el títol de la meua obra magna. I si el Proust va fer set volums, jo en faré el doble, catorze, que sóc del Grau de València, i això marca. Massa delicat per a ser pobre, ja m'ho deia el pare. I vaig ser educat en acceptar indelicadeses. I una d'elles és conservar la roba vella mentre no t'albires la propera possibilitat de que et deixe en públic ridícul -altra redundància. És a dir, que la xupa -pose per exemple- se't trenque del clatell al cul quan li dones la mà al primer amic que et trobes. I això que la moda més fashion de pantalons estripats i esquinçalls varis li ha donat una segona vida, cap a la tercera edat, al meu vestidor. Suddenly, last Summer, ¿us recordeu de la pel·li? Doncs dimecres: Suddenly, last Winter. I u, en la seua indelicadesa, que s'aferra al que té. Jaqueta de cremallera -ara li diuen tallavents- justeteta justeteta i amb butxaques escasses, és a dir de pobre, butxaques de pobre, sense quasi fons, i sense forats, els pobres mai no tenen la butxaca foradada. Total pa' qui és i com li diuen, va pensar el seu dissenyador, i el que té que guardar-hi, afegiria jo. I vaig ficar l'iPod -ho dic, i encara m'emocione- a la butxaca esquerra, on no entra sencera la meua mà. I mira que ho vaig pensar. Perquè com és de pobre, té de cremallera, la butxaca. Però em vaig confiar. Això no se'l fa a un amic. I l'iPod és amic nostre, oi, tallavents? I pel que es veu, l'iPod, que ve de bona família, els Appel, doncs no va aguantar tanta misèria i es va deixar caure en qualsevol punt impropi del meu pedaleig entre l'Avinguda i l'aparcament de Valenbisi al costat del riu on vaig continuar a peu fins al treball. No se'n refieu de la butxaca pobre, o perdreu alguna de les coses que més us estimeu. Al meu cas el contrapunt crític d'una identitat que mai no acabes de retrobar.