La fina línia

La fina línia de la desesperança

Feia fred ahir. Però un sol amb la groga plenitud dels records prometia l'esperança de no haver equivocat la indumentària. Perquè m'he posat les mitenes i no els guants, i tenia els dits adolorits. Perquè no duia la samarreta tèrmica i el cos buscava arrupir-se sobre el manillar. M'agrada pedalar els dies solejats i freds. M'agrada molt. L'olor de la llenya als pobles que travesses. Ah!, quin goig. El gebre enfarinava el llit del barranc, i potser alguns racons no varen deixar aquest avançament del retallat attrezzo nadalenc en tot el dia. Tot feia presagiar un matí lluminós, l'aire fred del qual sempre ens dóna la innocent sensació de puresa. I els camps de catifes verdes on rebota la llum com una pedra sobre el mar. Ah!, quin goig. I anava rumiant que no m'ho pensaria massa si trobava aquelles taronges que tant m'agraden. Menjaria una, potser un parell, d'aquells camps on la terra és plena d'elles, on els llauradors ja no saben que fer-ne. Deu ser el fred, Vicicle, perquè així que passen els quilòmetres que et costa més pedalejar. I he mirat la roda del darrere. I m'ha semblat molla. He baixat i… Sí, he punxat. La punxada devia ser xicoteta perquè la pressió es mantenia. La primera idea ha estat inflar la roda i tractar d'aguantar fins a tornar a casa. Tant de bo li hagués fet cas al meu pensament. Perquè he decidit canviar la càmera. I han començat els contratemps. He llevat la càmera punxada i misteriosament no s'acabava de desinflar. No em refie. Agafe la que duc de recanvi. Intente inflar-la un poquet per a facilitar el muntatge. Sent un clack!, i que em maten si sé d'on ha eixit el clack!. Comence a inflar la càmera nova. Però no respon. Com si la manxa no li fes res. Més misteri. Insistisc. Al capdavall la càmera sembla que agafa alguna volada, un mínim de vida. Però quan la vaig a muntar es desinfla a les meues mans. És morta, ben morta. Bé, no és la primera, ni serà l'última. Les càmeres de recanvi també es punxen totes soles, deu ser el seu ADN. Tot i no haver rodat mai amb elles. Però a mi el que em preocupa és el clack!. Perquè les càmeres punxades puc arreglar-les. Duc pegats. Però què li passa a la bomba d'inflar? La revise de ben a prop. Una fina línia em diu que el seu cos s'ha aclivellat. S'ha trencat. Ara sé per on perd l'aire. La fina línia de la desesperança. I aquesta circumstància em preocupa profundament: com pot morir allò que insufla la vida, l'hàlit, el neuma primer, l'origen de les coses, ells llavis d'un déu bufant? Ja ho deia el Gènesis: al principi va ser el verb, el neuma nomenador. I a més no passa cap ciclista. I si passés, què li dic? ¿He perdut l'hàlit? Què poc que entrenes, em dirà. Ets un mesquí, l'etzibaré. I tu no saps ni com tens les teues càmeres. Què vols, arruïnar-me el diumenge?... I tindrà raó. No, no em veig en cor d'arruïnar-les la seua sortida del diumenge fent proves de càmera de prestat, arreglant-les, muntant-les i… Se'ns ha passat el matí, xato; tu, i les teues pèrdues d'aire. No, mai li ho faria a un col·lega que no conec el suficient. Solució, com sempre que els déus ens abandonen i la desesperança ens envaeix: posar-se a caminar. Fer la nostra particular travessia del desert. Tornar a peu a casa, la qual cosa no deixa de ser una punyent humiliació per al ciclista. Molt més si has d'utilitzar els trens de rodalies. Surts pedalant i tornes caminant. Abrusat pel descaro de tantes mirades de rialla interior que la teua indumentària de cenyides malles i sabates rígides com galotxes de Van Gogh provoca als seus passatgers. Sí, pel que sembla, em vaig equivocar de disfressa. Millor de beduí i amb camell. Tot i que feia fred. Però el sol de groga plenitud va complir. Els meus records també. M'he perdut les taronges. I la bici.