Deixem-nos de cambres anecoiques i rialles còsmiques de 4'33". El silenci més profund que conec és aquell que adoben els ocells. O aquell altre que xiuxiueja la mar d'espill celeste. Del primer, al cim del meu Oronet -heus ací la raó del nom?-trobareu un exemple immillorable. Del segon, només cal parar l'orella als versos que l'aigua fa sobre el cim vulnerat, ara sí, ara no, de la platja. Qüestió de cims. I és així que me n'adone: hem estat capaços de fer cant del crit, violí o lira de l'arc, xilofon o tambor del colp i flauta d'un os. Hem estat capaços d'alçar-nos sobre el nostre perfil més reptilià, però que tantes vegades com què xiulem aquella melodia, tantes altres li peguem una bona queixalada al germà. Avui és dia d'innocents. I no puc deixar-me de preguntar si és que hem fracassat en allò tautològic de fer l'home humà. Què innocència, direu. Però pense que potser no i que potser sí. Que en les distàncies curtes donem la mà o un tret de gràcia. Però en les llargues… Ah!, la llarga distància. ¿Com, si no, explicar-se cims d'immoralitat inabastables? ¿Com, si no, voler fer un art de la perversió? ¿Com és que hem desnonat la innocència de les nostres vides i l'hem substituït per la demostració d'innocència? ¿Com és que hem desnonat la bellesa de les nostres vides i l'hem substituït per la pell de la bellesa? I la pell del corder no fa menys mortal la mossegada del llop. Hem fet melodia de l'aire. Però continuem cridant al desert, llançant fletxes a tort i a dret i trencant-nos els ossos els uns als altres. D'això, el silenci amb ocells té alguna cosa pertorbadora. Potser pregaries poder dormir-te al seu bressol, per què no, t'ho has guanyat; ningú no t'ha ajudat pujant el cim, només tu pedalant ho has fet, amb el teu esforç; i estàs cansat, força cansat. Però no pots adormir-te. Hi és el cant dels ocells. I saps que alguna cosa hi és al seu darrere. Alguna cosa que tens por d'anomenar. Alguna cosa que podríem dir-li el silenci dels àngels. Sí, el cant dels ocells és el silenci dels àngels. I te n'adones. Mai no podrem parlar sobre els àngels. Ni saber la qualitat humana o no de la seua feresa. No ens enganyem. No siguem tan estúpidament innocents. Que fins ara l'única resposta a la gran pregunta sempre ha estat la mateixa: tacet-tacet-tacet. Silenci amb ocells.
divendres, 28 de desembre del 2012
Silenci amb ocells
Deixem-nos de cambres anecoiques i rialles còsmiques de 4'33". El silenci més profund que conec és aquell que adoben els ocells. O aquell altre que xiuxiueja la mar d'espill celeste. Del primer, al cim del meu Oronet -heus ací la raó del nom?-trobareu un exemple immillorable. Del segon, només cal parar l'orella als versos que l'aigua fa sobre el cim vulnerat, ara sí, ara no, de la platja. Qüestió de cims. I és així que me n'adone: hem estat capaços de fer cant del crit, violí o lira de l'arc, xilofon o tambor del colp i flauta d'un os. Hem estat capaços d'alçar-nos sobre el nostre perfil més reptilià, però que tantes vegades com què xiulem aquella melodia, tantes altres li peguem una bona queixalada al germà. Avui és dia d'innocents. I no puc deixar-me de preguntar si és que hem fracassat en allò tautològic de fer l'home humà. Què innocència, direu. Però pense que potser no i que potser sí. Que en les distàncies curtes donem la mà o un tret de gràcia. Però en les llargues… Ah!, la llarga distància. ¿Com, si no, explicar-se cims d'immoralitat inabastables? ¿Com, si no, voler fer un art de la perversió? ¿Com és que hem desnonat la innocència de les nostres vides i l'hem substituït per la demostració d'innocència? ¿Com és que hem desnonat la bellesa de les nostres vides i l'hem substituït per la pell de la bellesa? I la pell del corder no fa menys mortal la mossegada del llop. Hem fet melodia de l'aire. Però continuem cridant al desert, llançant fletxes a tort i a dret i trencant-nos els ossos els uns als altres. D'això, el silenci amb ocells té alguna cosa pertorbadora. Potser pregaries poder dormir-te al seu bressol, per què no, t'ho has guanyat; ningú no t'ha ajudat pujant el cim, només tu pedalant ho has fet, amb el teu esforç; i estàs cansat, força cansat. Però no pots adormir-te. Hi és el cant dels ocells. I saps que alguna cosa hi és al seu darrere. Alguna cosa que tens por d'anomenar. Alguna cosa que podríem dir-li el silenci dels àngels. Sí, el cant dels ocells és el silenci dels àngels. I te n'adones. Mai no podrem parlar sobre els àngels. Ni saber la qualitat humana o no de la seua feresa. No ens enganyem. No siguem tan estúpidament innocents. Que fins ara l'única resposta a la gran pregunta sempre ha estat la mateixa: tacet-tacet-tacet. Silenci amb ocells.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
molt bó el post els ocells i la musica...tot plegat...beset!!!
ResponEliminaBfffffff... un altre "hors categorie" I no calen pistes..
ResponEliminaMoltes gràcies, Concha. Un bes.
ResponEliminaJosé Luis, hors categorie sempre m'ha recordat a hors d'oeuvre, és el que tenim els viciclistes, que no tenim àvia. :)
Caram! És un escrit magnífic! Em trec el barret, un munt de vegades!
ResponEliminacal molta cultura per seguir-te vicicle ....musical i en general...sort dels enllaços sinó hagués resyat muda més dels 4 minuts i escaig del tacet .....reverencio en silenci els teus mots ....
ResponEliminaShaudin, moltes gràcies. Però compte amb el barret que on tu vius fa un fret que pela. Una abraçada.
ResponEliminaElfree, res de reverències, i menys en silenci. Visca els comentaris sorollosos. No t'ho penses, que n'hi ha molta Viqui als apunts. Un petó silenciós.