Passejant Miss Behac

La invitació

Fa uns dies, uns enemics, ens varen fer arribar unes invitacions al sopar i cotilló de cap d'any que ahir a la nit es celebrava a la discoteca Ánimas del port de València. Mai no hem anat, la meua dona i jo, a cap cotilló de cap d'any -perdoneu l'al·literació- perquè aquest tipus d'ambient desconegut no ens agrada. A més a més, tractant-se de qui feia la proposta vàrem rebutjar-la quasi  instantàneament. Per tant, cap a dos quarts de dotze, ja sopats, hi érem a la discoteca. Va resultar que les invitacions no eren tal cosa, sinó només la típica propaganda de bústia, publicitat enganyosa -perdoneu ara la redundància- la qual cosa suposava pagar 3000 € per barba -és un dir, que jo mai no he portat barba, i la meua senyora no en té per què donar-me tantes explicacions. Li vàrem dir al xic de la porta que es tractava d'una confusió, que no pensàvem pagar aquella barberitat per una cosa que no ens interessava i de la qual tenien una opinió prou desagradable. Menys mal que podia abonar-se la barberitat amb targeta. Vàrem entrar. Per cert, varen fer-me posar una corbata i una americana negra, normes de la casa, varen puntualitzar. El local té una decoració que espanta, un coeficient decibèlic que mataria al propi Beethoven, abans i desprès del seu testament de Heiligenstadt, i una música de ball?, l'estil de la qual no gosaria qualificar, perquè no tinc paraules. Així les coses, vàrem decidir seure'ns i mirar de no vomitar massa aviat com a conseqüència de la sospitosa qualitat de l'única consumició -gairebé consumació- que cobria l'entrada. D'això, vàrem posar-se a ballar com uns posseïts, com uns bojos. De sobte, va canviar la troca i la música de boleros va envair la sala. Això sí que ens agradava, vàrem seure'ns. A la nostra dreta hi havia una xica pèl-roja. Tenia la pell blanca tota plena de pigues. Semblava -sí, ho haveu endevinat- una ànima. Vaig pensar en la seua ànima. Però va resultar que era anglesa. Els meus reflexos ja no són el que eren. Com que la meua dona és força gelosa, i hi era al meu costat, vaig tractar de lligar amb ella. Coses de la vida, era ciclista, tot i la pell blanca. I en un tres i no res eren les sis del matí, havien passat les campanades, la meua dona s'havia adormit, i Miss Behac -aquest era el seu cognom- i jo havíem quedat en eixir a pedalar, tot i la fatiga d'una nit de revetlla, avui pel matí a les huit. El dia s'ha llevat núvol, negrot. Amb seriosa amenaça de pluja i vent. He decidit agafar la meua bici BH, la més feble i pesada que tinc. I a les huit era més encarcarat que un tito a la cantonada on havíem quedat. La veritat és que estava fet pols. Miss Behac ha arribat o'clock, no esperava menys d'ella. I m'ha dit d'anar a fer l'Oronet, lehenengoa Oronetik urteberri -sí, també estudia basc- és a dir, el primer Oronet d'any nou. Li he fet veure que l'amenaça de pluja era prou seriosa -la veritat és que no m'abellia gens ni mica pujar cap mendia (muntanya)- però ha insistit en bascanglish -impossible portar-li la contraria- i he decidit donar-li la raó. Per tant, hem tirat cap a Marines Nou, deixant de banda el lehenengoa Oronetik, per un altre urteberri. Caram, com és aquesta senyoreta Behac. Com és d'exigent Miss Behac. De fet, no hem fet -perdoneu aquesta tendència a les al·literacions d'avui- sinó el que ella no deia. Tot el que se li posava entre roda i roda -perdó, entre cella i cella- doncs… Mireu com serà, que portava una engaxina amb la dama de ferro al quadro, i com que li ho fet de notar, doncs m'ha dit que ella també és de ferro. Que si encara no m'havia adonat. I quan li he dit que m'acabava de trencar el cor, ella m'ha contestat que l'única cosa que trenca són els colzes dels ciclistes que no saben treure el peu a temps dels pedals. I jo m'he quedat sense paraules, com a Ánimas. I en acomiadar-nos li he preguntat pel seu nom, i m'ha dit que Vici o Bici, vés a saber, com què el basc no en té de be baixa.