El guant

Eren les deu del matí. No feia deu minuts que havia pujat del carrer. Venia de fer la compra d'avui dissabte. I era poca cosa. Potser cada vegada és de més poca cosa la cosa i de més potingues, que diria el meu pare. Primer, el quiosc, desprès el Súper del carrer amb fornera de Pedreguer ben simpàtica, i acabe a la farmàcia, sempre a la farmàcia, potingues i més potingues. Distret pel fort vent, i rumiant-me un endemà ventós i en bicicleta -el que més odie- no m'havia adonat, pujant per Rue Baraque, del que succeïa. Però quan ja tenia un peu dins el quiosc he caigut dels núvols. Gairebé tot el personal que he vist pel carrer duia un guant a la seua mà dreta. Posat. Només un. I només a la mà dreta. Sempre he considerat un senyal de distinció anar caminant per bulevard Saint-Germain amb només un guant posat a la mà esquerra i el de la dreta agafat amb la susdita mà sinistra. Perquè és d'una lamentable educació, com tothom sap, saludar als amics, coneguts o saludats, oferint una mà enguantada i, a més, no llevar-s'hi el barret, que mantindrem, al seu torn, també amb la sostenidora mà esquerra. Si ho trobeu necessari, sempre podeu practicar al passadís de casa vostra aquests petits detalls de bon gust o exquisidesa. Entre al quiosc, com que no duc guants, m'estalvie el barret i l'exquisidesa. Però el quiosquer també duu un guant posat a la mà dreta. El meu esguard és molt més que interrogatiu, directament inquisitiu, però com què es fa el longuis, doncs ho deixe córrer. A més a més, a la ràdio que li fa de fil musical sona una de les cançons clau a la meua educació sentimental, Alone again, -com què no entenia, ni entenc, ni papa d'anglès- i em deixe portar. En eixir de nou al carrer, comence a fixar-me. I sí, queda confirmat. Dones i homes grans, el jovent, i fins i tot alguns nens porten la seua mà dreta enguantada. Al Súper, vaig de cap al pollastre. Henri, el carnisser, també duu la seua mà enguantada, com és habitual. Guant de malla, d'acer, a la dreta, perquè ell és scaevola, esquerrà. Li ho comente. ¿Saps, Henri?, al carrer tothom va com tu, amb només un guant a la mà dreta. ¿Com aquest? I em passa un que trau de sota el mostrador. Què no faries per un germà o un amic, oi?, em confessa. Llig l'etiqueta del guant, Manufactures ignífugues Ordalia. Doncs jo mai no ho faria per un ciclista, que són un atall de mentiders, pense, però no li ho dic. I en arribar a casa m'empasse un doble de Prozac. Alone again, naturally.