Fum de te

Sóc un bevedor compulsiu de cafè. És un cafè lleuger, però, un parell de culleradetes moka amb soluble i un got d'aigua freda. Cafè de perol, com si diguérem, o de manegueta, sense escalfament previ. De tant en tant, i per aquella cosa de l'excepció que confirma la regla, em faig un te. M'agrada el te, gairebé en totes les seues versions i colors, però sent debilitat per aquell que li diuen earl grey, i que duu bergamota. Jo el prenc tot sol, sense sucre, com el cafè, i sense llet. Reconec que és una modalitat prou espartana, però ja m'està bé. Per la infusió, és clar, i com que no han tret, que jo sàpiga, el te soluble, escalfe aigua al microones. Bé, ja tinc la tassa de te fumejant. I me l'emporte allà on estiga fent allò que estiga fent. Avui ha estat el menjador el lloc d'arribada. Intentava, infructuosament, traduir-hi un text d'èuscar que em porta de cap. Un nen del Gabon, crec, que vol veure -ikusi nahi- animals -animaliak. Però, animals a banda, he sigut testimoni d'una bellíssima descoberta. La tassa de te fumejava d'allò més. I m'he quedat mirant-la. Aquest fum travessat de sol és d'una delicadesa descriptible, per tant, ho intentaré. Imagineu-vos-en les flames alentides dels focs fatus. ¿No les coneixeu? Jo tampoc. D'això l'esforç imaginatiu. Hi veig dansarines orientals, recargolades trompes de fums diversos, tempestes d'humitat d'escalfor diversa, galernes damunt d'un mar quiet i ambarí com el te, és clar. És un espectacle que no us podeu perdre. Però només si sou miops o si teniu una vista jove o privilegiada, podreu arribar a l'essència de la seua bellesa. Microscòpiques bombolletes dansen totes a una dibuixant les més insospitades formes fàtues en bandades guiades per un ocell que només pot ser espiritual, és a dir, musical. Ikusi dut, sí, jo ho he vist. I aquestes bombolletes ocell que només la miraculosa miopia adverteix, m'han dut el record d'altres fums. I res a veure amb el blau fum del tabac, sense humitat visible. Fum de cremació. O el fum ocre que sortia dels llavis fumadors. Fum d'aspiració suïcida. Ambdós, d'impossibles ocellets i cantúries. Fums greixosos que s'enganxaven per tot arreu. Fums infaustos, d'anònima deliqüescència. I he deixat de banda el nen de Gabon -crec- i el seu desencís amb l'Olentzero -una mena de Papà Noel basc- el propi Papa Noel i els Errege Magoak, per tractar d'aclarir-me aquest miracle del fum de te, i de com a molts, cada vegada més, els hi oferiria una tassa de bon te de bergamota que els hi cauria com un got d'aigua freda, quan advertint-les sobre la bellesa del susdit fum de te, els hi etzibés un més que cordial: "mira, fúndete", mentre intentava esbrinar si el que sortia de la seua mà dreta duia o no d'ocellets. Eh, Vicicle, Vicicle… Qui em demana?... ¿I la pedalada?... N'hi ha que estar ben miop si no la veus…