La gavina i els ànecs

Els ànecs ànecs amb peixos

Mai no deixarà de sorprendre'm com és de precís i encertat el regne dels animals a l'hora de representar la condició humana, i, fins i tot, certs esdeveniments històrics ben pròxims. I mireu que sempre li he tingut un cert desafecte o prevenció al món de les faules, vingueren aquestes composicions, més o menys poètiques o narratives, de la mà d'Esop, Fedre, La Fontaine, o les més properes d'Iriarte i Samaniego. Compte, Vicicle, que són dos. Doncs, Iriarte o Samaniego. Grans amics d'antuvi, diuen, però que acabaren barallant-se fins a la mort, com manen els cànons de les dangereuses amitiés literàries. I és que el barranc del Carraixet, lloc de moltes de les meues passejades ciclistes, és font inesgotable de saviesa. Ahir dimarts, primer dia de l'any, poc abans de deixar de passejar Miss Behac -encara no hi sabia el seu nom propi- i que em trenqués el cor dient-me que tenia de ferro fins l'ànima, no més creuar el pont que travessa el barranc i s'aboca a Alboraia, vaig fer el parell de fotos del que podríem anomenar sense temor a equivocar-nos una faula feta realitat i no tant una realitat feta faula, que és el més habitual. El que segueix és la seua explicació o corazón loco:

A la meua estimada Miss Behac

Hi havia un lloc al barranc on els ullals d'aigua feien de la vegetació brollada al seu entorn un paradís. Al seu si, els peixos, els ànecs multicolors: coll-verd, els sempre elegants de plomatge negre o blau fosc intens i d'altres menys aristocràtics de color terrós, convivien -anava a dir en amorosa avinença, però em reprimiré- en ecològic equilibri. Fins i tot les rates, més grans que un conill, i magnífiques nedadores, anaven a la seua deixant en pau als individus més petitons dels habitants d'aquell indret, tal era l'abundància de menjar que els arribava a tots des del cel amb la regularitat o, si més no, amb l'oportunitat d'un mannà bíblic. En bona lletra diríem que els hi queia de l'arc de ferro i ciment, el pont, que era al seu damunt i on els passejants gaudien de llançar-les tot tipus de nutrients. Heus ací un bonic exemple de vida equilibrada, diríem que democràtica, si fórem anglesos, com el J. Swift. Irlandès, Vicicle, irlandès… Doncs ja no és el mateix, lleveu al Swift i poseu algú altre de tipus moralitzant que us agrade d'allò més, no sé… Marcial Lafuente -mira, com La Fontaine- o la Corín, què sé jo. Continuem. Un dia va arribar-hi un ocell blanc. La gavina. Va albirar el panorama, i va fregar-se les ales. Quina llàstima que em feu -els hi va dir als ànecs com a presentació. Com que llàstima? -li va preguntar l'ànec coll-verd. Aquest paradís del que gaudiu té els seus dies comptats -li va contestar amb certa tristor mal fingida. Què vols dir? -va interrompre l'ànec negre. Que els vostres veïns del nord volen tot el que és vostre -va concloure aquell ocell blanc amb bec de tisora. L'ànec terrós, temerós de déu com era, va començar a cridar: potser té raó! potser té raó! I les rates, ja se sap, s'afegiren diligentment a la paüra general. Sí!! Sí!!. Tens tota la raó! Gràcies per avisar-nos ocellet blanc, gràcies!! Només els peixos no comprenien res de res. Però si tenen tot el delta del gran riu, el més cabalós del territori, què poden voler d'un barranc mig sec els veïns del nord?. Però els ànecs ja no atenien raó alguna. I què ens aconselles, ocellet sant?... Doncs puc portar-vos els meus germans i defensar el que és nostre… ¿Nostre, ha dit nostre?, varen pensar els peixos deixant anar bombolletes plenes de dubtes. Sí!! Sí!! Que vinguen!! Salveu-nos!! Visca l'ocellet blanc!! Visca!! Visca!! A l'endemà va presentar-se la Legió Còndor, 

Els germans legionaris en formació cap a ponent

que és com s'anomenava la gran germandat de l'ocell blanc. Mai les coses tornaren a ser el mateix. Mai. Els ànecs, malgrat la diversitat multicolor o potser per tal causa, varen ser reclosos, pel seu bé, a la zona més bruta del barranc, molt prop de l'abocament. Els peixos que vivien als ullals varen acabar, com tot allò que queia des de l'arc de ferro i ciment, als seus becs de tisora. I les rates vigilaven que els ànecs no fugiren de la seua reserva, a l'espera de que es complira una promesa feta des del començament d'aquesta història: algun dia tindreu ales com nosaltres. Ara, els vianants que travessen el pont del barranc a l'alçada d'Alboraia, li tiren el pa als ocells blancs que fan d'ànecs sota l'atenta vigilància dels germans legionaris.

Les gavines ànecs sense peixos