Pensat i fet

Pensat i fet. Sí, va anar així. Què pots esperar d'un valencià conseqüent amb la seua història? Pensat i fet… Ah, sí, i una bona dosi de meninfotisme, que pel que es veu té abast universal, perquè estafa descomunal com la que estem vivint encara no hi havia hagut cap, i, mira, gairebé tots com si res. Ai, la marca València. I desprès diuen que està desprestigiada. Doncs sí, pensat i fet. Eh!, què passa… Perdoneu, però mentre escrivia el darrer "pensat i fet" la persiana del meu davant, al menjador de casa, ha anat caient a poc a poc. Si ahir mateix vaig canviar la cinta de les dues finestres que son parella. No m'ho explique. Un moment, ara torne. Vaig a veure. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Bé, sí, el que em pensava, canvies la cinta i el sistema de retenció deixa de funcionar. Acostumat com era a una cinta aspra i vella, aquesta nova llisca pel mecanisme de retenció i recollida. Tindré que canviar-lo. Mentre, aprofite aquestes cunyes de goma que un afinador de pianos va deixar-se per casa un dia que li vaig demostrar com deu equilibrar-se una roda de bicicleta, és a dir, amb l'oïda. Bé, al que anàvem. Diumenge de reis vaig vestir-me de soldat romà. Em feia vergonya dir-vos-ho, però què caram, com estan les coses, no crec que empitjoren si em confesse. La primera idea no era acabar com un centurió miles gloriosus, no cal dir, però posats a fer el remake del, aquest sí, gloriós any i dia d'epifanies que els reixos -sintètica meravella de reis+eixos- varen portar-nos la nostra primera bici a la meua germana i a mi, doncs no vaig tindre cap altra opció. Pensat i fet. Ja us ho deia. El casc va ser fàcil de solucionar: casc de ciclista més raspall de granera al seu damunt. L'espasa… he dubtat entre el ganivet perniler, que és llarg, tot i que massa fi i la bomba d'aire de l'altre dia ben estiradeta. Al capdavall, ha estat el perniler. I d'escut, doncs d'antuvi vaig agafar la planxa paellera que li pose a la cuina per protegir-la el dia que toca paella, però com que volia tindre les mans lliures, ja que el ganivet el vaig acoblar a un cinturó vell, vaig optar per l'armilla antibales que també va deixar-se l'afinador i que forma part, em va dir, del seu equipament, junt al casc de motorista, per si de cas una corda massa tensa es trenca sense avisar o el pianista és massa escrupolós. Perillós ofici el seu, mestre -li vaig reconèixer. No ho saps tu ben bé, Vicicle. De pantalonets curts vaig posar-me el meu culot de reglament, un parell de calcetins genollers i au!. Xè, pensat i fet. No em vaig fer cap foto perquè encara em queden cinc cèntims de dignitat o sentit del ridícul a la butxaca. Ho sento. La bici que vegeu ací baix és de la meua senyora, de quan era una nena, i li la vaig arreglar -bé, recompondre- fa uns anys, vintage total. Les rodetes del darrere ja no les necessite, tot i que vaig estar temptant de afegir-hi un parell que voltegen -com és lo seu- per casa. I vaig baixar per l'Avinguda fins al port, a l'Street circuit per ufanejar-me del meu regal de reixos que potser no era tal. I què? Centurió amb bici, el súmmum. Un noi que travessava la street o el circuit, perquè no hi ha manera de distingir-los, i que quasi m'emporte pel davant, va dir en veure'm: Joeelsumaker. Tal era la velocitat amb que els records passaven sota el casc i la granera, i el nul coneixement de la impedimenta castrense que el noi tenia. Mira que dir-li kàiser a un centurió romà.