Desiguals

Diumenge d'incertesa. Cel ennuvolat. Plou i no plou. De pedalar, tindré que fer-ho ben a prop de casa. Vaig al port. Dàrsena amunt, dàrsena avall. Faig el recorregut vellutat de la memòria, un parell de fotos, i els pulmons somnien realitats. ¿N'hi ha major desencís? Vet aquí, però, que el meu benvolgut port, reconvertit primerament i obscè en la Marina Real Juan Carlos I, i, darrerament -quina casualitat- en la Marina Irreal de Juan Roig I -també un palet, per què no- té, avui, la intenció de celebrar el The Color Run by Desigual. M'és igual, pedalaré igualment. A huit hores del matí, de fet, va començar el xumba-xumba desigual. ¿És precís això, senyors municipals? Ribó, m'escoltes? La cosa sembla que consisteix en fer un recorregut a peu, xino-xano, Mariano (Mariano, és per la rima) de dàrsena a dàrsena i tire per que els en toca la pera als veïns (pera, també és per la rima) i ens en dóna més que igual, mentre a les metes volants ens empastifen de desiguals colors (llegiu desiguals colors amb accent anglès, of course) taronja, rosa, blau i verd als participants, col·laborant nosaltres mateixos en la pretesa desigual pintada. Qué chulo, Mari/Mariano. Paradoxalment, el resultat d'aquesta desigual chulada és una uniformitat aclaparadora. Semblen tots de la mateixa tribu. Tots i totes amb igual samarreta blanca de Desigual i una motxilla verda -la de la visita de Ratzinger (Benet ics, be baixa un palet) era groga i blanca- que desprès han tunejat, ambdues coses, més la cara, el pel, les cames, els braços, etc., amb encara una major igualtat decebedora. Quina cosa més… No sé com dir-ho, la veritat. Més, més… més. I en arribar a la disco-mòbil, Viva Valencia estentori del DJ posseït pel dimoni multicolor d'un xumba-xumba ancestral, globus també multicolors per tot arreu (taronja, rosa, blau i verd) que al crit de "zero" d'un compte cap enrere, tothom llança amb desigual alegria contra els núvols negres del matí incert, i que continue igual la festa desigual. Però el plugim insisteix. I jo, amb la memòria i l'oblit més asserenats, torne cap a casa. A la porta del pati, una mare i les dues filles passen camí de casa: Lo primero, ducharse, y ni se os ocurra sentaros. I per l'horitzó amagat rere l'edifici EDEM i el LANZADERA del rei Roig, comença la desigual tronada, convertint-se, al capdavall, en un aiguat com feia temps que no hi teníem igual a València. Plou a bots i barrals. Deu ser Déu i els seus dubtes marians: Moreneta o Geperudeta, that is the question.