Només els somnis escolten
les meues veritats mai no dites.
I vull no siga un somni l'enlloc
que ha sentit com et deia
allò que mai no t'he dit.
I dins el somni pregunte
si al capdavall ja no és un somni
la visió que presència el gaudi
del que la realitat ignora.
Perquè dit el que no he dit
s'obren els camins del no retorn.
Sempre a peu, sense cap ajuda,
els carrers són enganys
que de mi m'allunyen,
com verinoses serps d'una ciutat
que reconec als seus atzucacs
a les travesses confoses
abocades, totes, a l'enlloc
trepitjat com l'obsessió
malaltissa d'un malalt
terminal per trobar la porta absent
d'allò que diem casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada