Bec

Bec vi, i cervesa també en bec.

Si voleu, amb conyac o whisky

el darrer brindis en faré.

Tot i que rom i de l'alcoholera anís

em demanaran raons del meu oblit.

Bec cervesa freda, i vi negre de nevera.

Molts pensareu l'inestable 

equilibri a la 'pedalera'.

Bé, res que no puga evitar

una copa de xampany ben freda.

I dit açò, si borratxo em creieu

serà sense fonament la creença.

No conec cap persona

de façana més sòbria que la meua.

Cap, de silencis més etílics

i tanmateix desapercebuts.

Cap, de tristeses més vaporoses

que aquelles que n'entren pels ulls.

Sóc de carisma abstemi.

Tot un addicte sense gremi.

Com tots aquells que en beure

un glopet de Bénédictine,

conyac o herbero qualsevol,

esternuden una i dues repeticions.

Perquè, a més, el dispensari tanque

només acabar el dinar.

I les vesprades mulle

amb bombolles de Vichy.

I a la nit, si pertoca,

li faig asperges de soda.

Vet aquí la ridícula història

d'un home ridícul que beu

per oblidar tot el que no beu.

Bec vi, i cervesa també en bec.

Odie la flauta de bec.

Perquè només la travessera

destil·la ambrosia a cadascú

dels sons embriacs

que parlen, però no senten,

el transport de la passió.