Paràfrasi

Durant tot un dia fosc, ombrívol i silenciós de primavera, en que els núvols pesats i baixos s'amuntegaven al cel, jo havia passejat, tot sol i en bicicleta, a través d'una extensió del país singularment lúgubre, i a la fi, quan ja queien les primeres ombres de la nit, vaig veure davant meu la melancòlica casa d'en Uixer. Jo mirava l'escena que tenia davant meu -la casa, els freds murs, les buides finestres com a ulls buits reflectits i invertits al negre i espectral estany que s'estenia davant la casa. I va ser com el despertar del fumador d'opi, l'agre retorn a la vida quotidiana, l'odiosa caiguda del vel. "Què era -em vaig parar a pensar-, què era allò que tant m'enervava al contemplar la casa Uixer?". El seu propietari, Roderic Uixer, havia sigut un dels meus millors enemics. No obstant això, havia rebut recentment una carta seua, la qual, amb el seu estil violentament apressant, no admetia una altra resposta que la meua presència. Sabia que la seua família es distingia per una peculiar sensibilitat envers els desheretats, sensibilitat que es desplegava a través d'èpoques dedicades a l'art, al mecenatge, i es manifestava darrerament en repetits actes d'una caritat tan magnífica com discreta, així com en una apassionada devoció per les complicacions judicials. La meua imaginació, però, treballava de tal forma que creia realment que al voltant de la casa i la possessió surava una atmosfera que les hi era peculiar, un vapor pestilent i misteriós, pesat, quiet, a penes visible i del color del plom. A les escales de l'entrada em vaig trobar amb els advocats de la família. Vaig pensar que les seues fisonomies reflectien una expressió a la qual es barrejaven la baixa trapelleria i la sorpresa. Ens varen creuar precipitadament, i passaren. El criat, llavors, va obrir una porta i em va introduir a presència del seu senyor. Vàrem seure'ns, i durant uns instants, als quals ell guardà silenci, el contemplí amb un sentiment meitat pietat i meitat espant. ¡Segurament, cap home no havia canviat gens ni mica d'un mode tan terrible, i en tant de temps, com en Roderic Uixer!. Al començament em va sorprendre, si més no, certa incoherència, una excessiva agitació nerviosa i una inexplicable inclinació per la paraula "sinvergüensa". Em va parlar de l'objecte de la meua visita. Del que ell considerava una injustícia, una mena de malaltia social; era, em va dir, un mal Constitucional, per al que desesperava de trobar-ne solució. Sofria molt d'una morbosa agudització de la pietat, només podia portar vestits de mendicant, la insolidaritat més lleu li torturava l'ànima, i només els sons de la paraula "gràcies", o ben bé de l'expressió "déu li ho pague", no l'inspiraven horror. El vaig veure esclau d'una anòmala espècie de solidaritat, de caritat que ningú, llevat del mateix, comprenia. "Em moriré -va dir- m'he de morir d'aquesta deplorable bogeria. Així, així, i no d'altra manera, moriré. Temo els esdeveniments futurs, no per ells mateixos, sinó pels seus resultats". A la seua desordenada fantasia, la idea havia adoptat un caràcter més audaç, i traspassava, en certes condicions, fins i tot el binomi espai-temps. Aquesta creença, però, es relacionava amb les grisenques pedres de la seua mansió -va dir. Tot ho condicionava, segons imaginava, la col·locació de les pedres, l'ordre de la seua distribució, les reformes, la immutable durada d'aquesta distribució. La prova estava, va dir (i ací m'estremia jo en escoltar-lo), en la gradual però positiva condensació, sobre la seua casa i diverses propietats immobiliàries, d'una atmosfera que les era pròpia, la de l'hospitalitat universal, la cooperació sense fronteres. El resultat, afegia, es manifestava en la influència silenciosa, oportuna i feliç, que al llarg dels anys havia modelat els destins de la seua família, i que el feia a ell com jo el veia ara, tal i com era. Semblants opinions, no necessiten de comentaris, i no els faré. Llavors, però, desprès d'un període d'alguns dies d'amarga felicitat, es va operar un canvi ostensible i definitiu als seus símptomes per la sentència que va caure sobre el meu enemic. Les seues ocupacions ordinàries eren desateses o oblidades. Vagava d'habitació en habitació, de pis en pis, de patrimoni en patrimoni, amb passes precipitades, desiguals, sense objecte. Una nit, que la son no volia acudir al meu llit, vaig sentir les passes lleugeres d'en Uixer a les escales. De seguida trucà suaument a la meua porta i va entrar portant un llum. "¿No els has vist? -va dir bruscament, desprès d'haver-hi mirat al seu voltant i en silenci-. ¿Així, doncs, no els has vist? ¡Espera! ¡Ja els veuràs!". Es precipità a una de les finestres i la va obrir a la tempesta. Una exhalació humana es cerndria sobre la casa. "¡No deus, no veuràs açò! -vaig dir, tremolant, a en Uixer-. "Aquests espectacles que et torben són simples fenòmens migratoris gens extraordinaris. Tanquem la finestra. Vet ací un dels teus llibres favorits. Jo llegiré i tu m'escoltaràs, i així passarem aquesta nit horrible". El volum que jo havia escollit era el Catastrum Valentinus. A jutjar per l'aire d'interès estranyament tens amb que escoltava o fingia escoltar les paraules del Catastrum, jo hagués pogut felicitar-me de l'èxit del meu pla. Havia arribat a aquella part tan coneguda en que Shark, l'heroi del Catastrum, havent intentat en va comprar el pis d'un ermità, decideix apropiar-se'l per la força. "¡Meu! ¡Meu! ¡Aquest també és meu, sinvergüensa! -va cridar en Roderic-". Però en Shark -li vaig aclarir- el teu bon campió, no va trobar cap rastre de l'ermità, sinó, al seu lloc un miler de rellogats nicaragüencs cridant la seua misèria, i Shark -vaig afegir- va cobrir-se els oïts amb les mans per a lliurar-se d'aquell espantós soroll, que mai no havia escoltat abans. I ací vaig fer una pausa, puix no hi havia dubte del que jo ara també escoltava: un so feble, aparentment llunyà, aspre, penetrant, quasi sobrenatural, ¿el bram dels desheretats?. Oprimit com era certament amb aquesta extraordinària coincidència, per mil sensacions contradictòries, entre les quals predominaven una sorpresa i un terror extrems, observava que els seus llavis tremolaven com si murmurés quelcom inaudible: "sinvergüensa, sinvergüensa". El mesurat gronxar d'en Uixer no s'interrompia, un malsà somriure li tremolà als llavis, un xiuxiueig baix, precipitat i inarticulat: "¿No sents? Sí, jo l'escolte, ho he escoltat. Fa molts, molts, molts minuts, moltes hores, molts dies que ho escolte, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡Els hem ficat vius a la tomba! He sentit els seus primers febles moviments. Els he sentit, fa molts, molts dies, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡I ara, aquesta nit, Shark…! Oh, ¿On fugiré? ¿No arribaran fins ací en uns moments? ¿No sento les seues passes a les escales?" En acabar, Roderic s'alçà furiosament i udolà aquestes síl·labes com si a l'esforç exhalés la seua ànima: "¡Boig! ¡Et dic que ara són al darrere de la porta!". Horroritzat, vaig eixir fugint de l'estança i de la casa. La tempesta continuava en tota la seua ira. De sobte, una estranya llum es projectà al camí, i em vaig girar per a veure d'on podia nàixer una claredat tan singular, perquè només tenia al meu darrere la vasta mansió y les seues ombres. El resplendor provenia de la lluna plena, roja de sang, i que ara brillava vivament a través de l'escletxa que s'estenia de la teulada a la base de la casa. L'escletxa s'eixamplà ràpidament; el disc sencer del satèl·lit lluí de sobte davant el meu esguard. Vaig veure els poderosos murs partir-se en dos; i l'estany profund i corromput situat als meus peus es tancà tristament i silenciós sobre les runes de la casa Uixer. Però encara queden cadàvers que no volen morir. "Mai, mai més. Pocavergonyes" -va dir el corb.

E.A.P.