Redundàncies

La vida és plena de pleonasmes. Què poques coses no són de redundàncies. La realitat té tendència a la repetició, a l'allargament innecessari dels seus fets repetitius de mena. Si n'era un sant baró, per la qual cosa va ser papa, per què fer-lo sant?. Escucha, escucha, déjame que te diga. Yo antes decía 'antes', pero ahora con Vicente digo 'abans', porque sé las verdaderas y las falsas… És el de la gorreta de joquei descolorida, la que abans, quan deia 'antes', va ser blanca, com el solideu papal, però amb visera. Es por el latín. Porque el valenciano y el catalán son latín. Y el gallego… No, el gallego, no. El gallego y el vasco, no, que están muy al norte… Pues yo estuve en Galicia, mira, te marco el mapa, -i toca amb el seu índex dretà la palma oberta (pleonasme?) de la seua mà esquerra- esto es Galicia, no?, pues yo estaba aquí, -i assenyala la punta del polze- cayéndome al mar, -ara ja és al fa de retropolex de la mà d'en Guido- en dos horas subía la marea, escucha, y hablaba valenciano y ellos gallego y nos entendíamos… Y por qué no hablabais en español?... Es que gallego y portugués se parecen, como el francés… Gallego y portugués no tienen nada que ver… Pues el francés también es latín… No, el gallego viene del francés, como el vasco… No, como el brasileño… Eso es otra cosa... No, no, a ver si me entendéis. Es como tomata y tomaca. Que estamos muy castellanizaos… Total, por una letra. Pues en Gandía… ¿Pero Gandía es Cataluña o Valencia, a ver?... Pardal. A ver, tú dices pardal y qué?. Pues se dice ocell. Escucha, a ver si me entiendes. Un canario, un periquito, pues dices pardal, pardalet. Y es ocell. Porque es latín, me sigues?... Pues yo al pardal le digo pardal, no ocell, sabes por dónde voy?... Bueno, tú no querrás reconocerlo, pero pardal es ocell… Pardal, ocell, llatí. Anem a pams. ¿El Sant Esperit era un pardal o un ocell? ¿Era llatí o no era? ¿Era sant per esperit, o per pardal? N'hi han d'esperits malignes, oi? Per tant... I també de pardals dolents, no? No, els pardals no són dolents. Ells, pobres, que en saben de llatí?. Ells van a la seua, com tothom. A més a més, "No n'hi ha de pardal dolent, si n'és de ben valent", ja ho deia la meua professora d'orniontologia, que de pardals i éssers sabia una hipòstasi del copón, és a dir, una veritable realitat, -un pleonasme, no?, perquè la realitat sempre és veritable. ¿O és que negarem la veritat tal i com ho va fer en Pere tres voltes seguides abans -i no antes- de que cantés el gall, amb el Jesús, l'únic ésser que posseeix fins ara el rècord Guinness de la unió hipostàtica, és a dir, de la unió de dues naturaleses, la divina i la humana, i que només un diaca o levita de Tessalònica va atrevir-se a refutar duent a la perdició al papa Anastasi II allà pel segle V, fotent-li la santedat post-mortem. Oye, oye, escucha, y qué le pasó?... A qui, al papa o al diaca?... Al levita ese... Que va acabar, com no podia ser menys, al pas de la riba dels pedrots -o pedreres, pels ciclistes- entre el cercle VI, el dels heretges, i el VII, el dels violents, a l'infern del Dante: "In su l'estremità d'un'altra ripa/che facevan gran pietre rotte in cerchio/venimmo sopra più crudele stipa"… Eso es latín, no me jodas… No, no, es gallego. Mira, escucha, allí dicen 'forno novo', y nosotros 'forn nou', que quiere decir horno nuevo… Pa' cocerse en el infierno del d'ese… De quién?... No sé, del levita ese… Al levita li deien Fotino… No jodas, ¿Cotino?... No, Fotino, en llatí Photinus… Total, por una letra. Pues en Valencia… ¿Pero Valencia es Cataluña o Infierno, a ver?... Hoy es martes y trece... Hipòstasi!!!