Paradís cocktail

El Paradís no és cap lloc, és un estat. Un estat fragmentari, interromput pels desitjos, dins la imposició capritxosa dels llocs que trepitgem. La gran jugada, però, va ser fer-nos creure que el Paradís hi era al lloc terrenal de ves a saber on, i que el vam perdre només mullar-nos els llavis al maleït cocktail de poma amb talladetes de serp i el parell d'ulls d'una Eva oferent que tan profitós li ha estat a la franquícia dels pecats que tota religió com déu mana acaba per esdevenir. Em costa, i molt, deixar de trepitjar el món -la bici m'ajuda, és ben cert- per mirar d'eliminar l'espai i el temps i capbussar-me al Paradís tallat sobre el diamant brut de la memòria, però no és impossible. Perquè podem ser Paradís. Heus ací el que s'amaga a la cripta de la desmemòria: pecats perduts, no paradisos. Mai no he comprés la dèria de la poma. Fruita massa freda per les passions. Menys, la seducció serpentina. Avançament dels cucs que gaudiran de la darrera versió del nostre cos. I l'oferiment d'Eva mai no serà desinteressat. I la nostra acceptació tampoc, no cal dir. Per què, doncs, beure d'aquella copa? Millor, amb diferència, el Dry Martini del mestre Buñuel, del que jo, amb permís del savi de Calanda, faig el meu Paradís particular: ginebra freda, tant o més que una poma, unes gotes de vermut amb frec de sol i angostura, tal qual el verí de la serp cau gotejant pel seus dents, i glaçons a vint graus sota zero i en quantitat divisible pels ulls d'Eva. Fumaré i beuré fins que els meus pulmons i el meu fetge diguen prou, va dir el savi aragonès. I jo comprenc que el Paradís té aquestes coses, que no pot sinó consumir el nostre cos per mirar d'eliminar l'espai i el temps que ell atresora com un pecat. Jo habitava, mal que bé, el Paradís. La fredor del vent a la cara, la suor lliscant pel front cap als ulls esmaperduts pel frec d'un raig de Sol. La desraó de la vida a cadascuna de les revoltes del camí i els pedals. L'abundància no hi era, però la cobdícia s'ignorava. Tothom gaudia els núvols que deixaven veure el sol sense aclucar els ulls. I la nafra de les enveges curava amb el polsim sulfamida de la bellesa sempre recomençada dels dies. La realitat encara no s'identificava amb la compravenda. Perquè, doncs, ningú no m'ho va dir?.

"Los buenos catadores que toman el Dry Martini muy seco, incluso han llegado a decir que basta con dejar que un rayo de Sol pase a través de una botella de Noilly Prat antes de dar en la copa de ginebra." 

(Luis Buñuel)