Complements

Sóc d'un temps al qual els nens vestíem de passeig els diumenges. Sí, "els diumenges" i no "als diumenges", perquè no només nosaltres, també el diumenge anava de "bonito". I tanmateix, la major part dels diumenges no ens movíem de casa. Però ja baixàvem al desdejuni ben mudats. Sí, baixàvem, deixeu-me aquesta petita llicencia literària quasi aristocràtica o ben bé de casa pairal benestant; i ja podies estar "al tanto" com t'embrutessis la mudada. Tot i que dir desdejuni és un eufemisme, perquè a casa meua "desdejunàvem" tots els diumenges el mateix: entrepà de creïlles fregides xafadetes amb… creïlles fregides xafadetes, o ben bé la seua variant més sofisticada: truita de creïlles amb… truita de creïlles, és clar. Anàvem, com podeu veure, per feina, res d'intermediaris. Així, mentre l'oloreta de l'oli intercanviava, amb l'avinentesa dels alls, la humitat pel greix al fons del tubèrcul més estimat pels pobres, ens llevaven del llit, fèiem el pipí de rigor, les ganyotes que l'aigua freda treia a la nostra cara, i començava "l'oració del diumenge" que sempre s'iniciava pels mitjons i acabava pels botons de puny, desprès de passar per les fronteres insoldables de la corbata i la seua agulla de plàstic i el rellotge, també amb una sola agulla paralítica, la minutera, de l'avi, d'esfera tan generosa que feia servir d'aixopluc pel meu canell esquerre. Complements tots, dels quals, els botons de puny, paradoxalment, mai no faríem servir, des que ens els varen regalar per a la primera comunió, no fóra el cas que els perdéssim, però que hi eren al nostre imaginari dominical. I no sé fins a quin punt, aquesta dèria de les mares pels botons de puny i el seu protocol previ, o per les corbates postisses amb goma que ajuntava el teu coll al de la camisa o pels cordons ben nugats a les sabates tot just embetunades i lluentes al dissabte de vesprada, i els faldons de la camisa ben endins els pantalons curts però que no tragueren el nas per sota els camals, i els mitjons sempre ben espavilats que et deixaven una marca indeleble als genolls, i… no tenia, la dèria, alguna cosa de castrense i de mortalla a parts iguals, ara que pense. Perquè al capdavall, ho fèiem més per la revista del veïnat, le acompaño en el sentimiento, que per la sempre discutible qüestió estètica, és a dir, per estar guapos. Si parece un hombrecito… Vostè ho ha dit, senyora, un homenet, perquè amb camals a l'alçada dels engonals com a principi d'unes cuixes de pell enrogida... Però jo vaig començar el costum de vestir-me amb un ordre quasi místic, litúrgic, com si hagués una relació amorosa entre els meus vestits i jo mateix, i foren alguna cosa més que complements: els meus complementaris, aquells que em conformaven més enllà de les inexorabilitats del fatum. I potser que com érem pobres, i quanta més pobresa més inexorabilitat, els punys de la camisa mai no arribaven a ajuntar-se a la frontera sempre difusa de la mà i el canell sota l'aclaparadora esfera de l'avi, on tot just un ditet més llarga la màniga blanca que la del jersei deuria confirmar la perfecció inútil dels pobres, i la dretor i aspror del seu coll encartonat, amb corbatí o corbata incloses, que obligava la pell a enrogir i tallar-se davant el fred festiu dels diumenges al febrer, i que jo vaig reconèixer molts anys desprès llegint la primera pàgina de la primera novel·la d'Onetti, El Pozo. I per extensió i inexorabilitat, vaig anar aplicant, amb la precisió obsessiva dels entomòlegs, la categoria de complement a tot el que m'arribava com a papallones complementaries ajuntant, com a afegits sumptuaris, els seus cadàvers exquisits. I si la camisa duia una butxaca a la part esquerra, vaig posar-li una petita agenda d'any perdut i un bolígraf Inoxcrom, perquè el Parker ja entrava a la matèria dels somnis. I si en portava dos, l'altre duia el carnet de 007 que em vaig fer amb una foto del Bond, James Bond, les meues dades personals sobre una cartolina retallada i un parell de plàstics transparents grapats al sobre. I quan els pantalons començaren a dur de butxaques, a l'esquerra el mocador, i a la dreta un clauer de claus oblidades. I tot i que no era conscient, vaig quedar atrapat en aquesta geometria cadavèrica del no-res, com un cinturó que ha de travessar obligatòriament totes i cadascuna de les baguetes per a la resta de la seua vida. I els diumenges, tot i que ja no van de "bonito", continua la meua "oració" començant pels mitjons fins els velcros dels punys de les mitenes, sempre a la dubtosa frontera entre complements i complementaris, tot just un ditet més enllà de l'amor, ajuntant la seua perfecció inútil.