Inoportuna primavera

Com que la meua metgessa de capçalera no vol que acabe convertint-me en hipertens, cosa que jo li agraeix m'ho faça saber per endavant, i que no tinc perquè molestar-me que m'avise amb tanta d'antelació, o no, que és com una amiga, que al capdavall ens coneixem de sempre, com si diguérem; doncs ahir mateix em vaig fotre per dinar un entrepà de barra de quart amb dues llandes d'anxoves, que si de normal ja en són de salades les que compre al mercat i jo mateix prepare dessalant-les i macerant-les amb oli verge i unes fines làmines d'all, les de llauna són salobre pur i dur. Doncs, de llauna. I, a més a més, i perquè tinc una debilitat totalment incomprensible per la meua metgessa, li he afegit formatge parmesà. Perquè d'antuvi havia pensat el despropòsit d'afegir-li formatge fresc, dolç... quina bajanada, no? Doncs això, parmesà. Ah!, i unes tàperes, per la cosa aquesta de la fibra divertida en que estic hores d'ara. I de beguda, cafè expresso. Mig litre. I és que a la meua edat no vull perdre'm cap experiència que puga enriquir-me. Que no està la cosa per deixar passar ni les religioses ni de les altres. D'experiències, vull dir. I va ser fer-me l'últim mos de l'entrepà d'anxoves amb parmesà i tàperes, i un glop de cafè, i tocar el dos camí del treball. Ahir feia una ventolera de ponent -com sempre- tremenda, brutal, esgotadora, càlida i venjativa com una primavera inoportuna. No podia moure la valenbisi ni amenaçant-la de tallar-li la dinamo i deixar-la a fosques a les nits, com a tantes famílies humils d'avui en dia les hi passa. Però tot i el cansament, la intensa transpiració, l'esforç sobrehumà i el que m'esperava en arribar al curro: cinc hores sense pausa de drama mig wagnerià, mig litúrgic, jo era feliç. Tetralogies a mi!! Misteris a mi!! Faltaria més! Perquè sentia una mena de panteisme eròtic i universal avant la lettre, la litúrgia i fins i tot el Wagner, que ja n'és dir. Perquè tots i totes m'agradaven, i molt més si anaven en bici. Aquelles cuixes tan perfilades, per no parlar de… I és el cas que aquesta sensació -vaig rumiar- com d'obrir els meus sentits, més enllà dels costums, cap a un instint sensual hipertrofiat, no era nova per a mi. Sí, la bicicleta té d'aquestes sorpreses impagables, però he de reconèixer que amb la intensitat emocional d'ahir només podia ser conseqüència de la feliç conjunció còsmica de la bici i les anxoves, és a dir, de la hipertensió vicíclica. Quanta de raó tenia la meua metgessa. Ara comprenc el crucifix de fusta negra amb crist daurat que té a la seua consulta, a mà dreta del pacient, tot just damunt la impressora que tants maldecaps li produeix, pobra. I anava jo tant posat al meu paper d'après midi d'un faune que no sap què contestar a la senzillíssima i coneguda pregunta del menú: ¿carn o peix?, que no vaig adonar-me del lamentable estat en que anava posant-se la meua boca fins que no vaig poder desenganxar la llengua del paladar sinó amb el mateix esforç que em costava moure la bici damunt la terra. Així, gairebé a punt de col·lapse sensual, hídric i salnitrós, encara que vaig arribar a veure un cartellet només entrar al riu que anunciava una beguda de soda fresca: Sodastream, i del qual hi havia una promoció a un carret com de gelats que estava tot envoltat de gent. I vaig parar. Però la gentada no em permetia arribar al carret. I vaig començar a botar. I al davant dels meus ulls va fer-se el miracle. Primer bot, el seu cabell de sol. Segon, els ulls de cel. Tercer, l'infern dels llavis. Era ella. I jo li hagués volgut dir, no sé ben bé el perquè, la fórmula que fèiem servir a casa per al refresquet de llima: suc de llima a gust, un got d'aigua freda, una culleradeta de sucre i una altra de bicarbonat. Però el meu cervell reptilià només va arribar a balbotejar: "Scarlett! Scarlett!, sóc jo, el de la sèpia… veneciana, sèpia a la veneciana". I en sentir sèpia i veneciana, la meua altra Midons va fer la seua habitual ganyota de menyspreu. I a mi em va baixar la tensió als peus. Debilitat i marejat. Amb la visió borrosa i confús me'n vaig pujar a la bici. I vaig comprendre que tot i que artèries i cor comparteixen primavera, oportuna o no, no és el mateix la tensió arterial que la tençó del cor enamorat, monsenyor.