Palau Albal

Un dels casos més desconcertants del síndrome Gray

Dimecres, 15 de gener. No, Gener. Els noms propis amb majúscula. És el que em varen ensenyar. Tornem. Dimecres, 15 de Gener. Fa només una estona d'ahir mateix. Unes hores del capvespre. És l'horabaixa. Fa una imponent ventolera de ponent. Sempre les ventoleres són de ponent. Sempre imponents. I jo puge pel carrer Serradora cap al riu. Lluitant amb la ventada. Vaig a complir els meus horaris de càstig. Valenbisi és un esbirro de la bufada de ponent, no cal dir. Les pedalades són gruixudes, de càmera lenta, de gambades en aigües gelatinoses, de passes sobre sorres movedisses. I quan més penedit estic de la meua dèria ciclista, m'avança com una exhalació, i per la meua esquerra, una noia xinesa que sembla no notar la ventada sobre els seus ulls sospitosos (Woody Allen, dixit). Som a l'altura del Palau de les Arts. Aquell que perd el seu trencadís com si fos la goteta d'aigua de les aixetes de la infantesa, o ben bé la cisterna Porsan de la meua vida adulta. I jo que he llegit les intencions de l'ínclit Calatrava, vull dir-li a la xinesa el que jo faria. I com què el que jo faria passa, indefectiblement, per la lluentor de l'argent en versió de papirs de considerable llargària -és a dir, folrar el susdit Palau amb paper Albal- doncs resulta que la xinesa es converteix automàticament en japonesa. Perquè al Japó el paper Albal és un luxe, i jo vull enlluernar a la xinesa que ara és japonesa. Però heus ací, que la maleïda xina-japonesa pedala com els àngels amb la seua bicicleta lleugera de pinyó fix i aerodinàmica de tauró, i que tinc que començar a pedalar de valent si és que vull posar-me a la seua alçada i fer-li cinc cèntims del meu projecte platejat. Avall el trencadís, amunt el paper Albal!! És el que li vull dir. Només això, de veres. Però la japonesa s'enfila riu amunt com si no res, i jo comence a esbufegar. I vet aquí, que tant i com m'acoste a la japonesa nova, com si d'un nou estel es tractes, el seu pèl bru es comença a tornassolar en ros, i el seu perfil oriental sembla transformar-se en el de la Scarlett Johansson, i jo comprenc que és la meua estimada Scarlett, però japonesa. Una supernova. I sense perduda de temps, passe a exposar-li els fets. I ella, com a bona japonesa que és, tot i el seu esguard escarlata, em diu que li sembla un malbaratament de paper albal. I jo li dic que no. Que, a més, li podríem dir Palau Albal. Que a València tot lo emboliquem amb paper albal. Perquè el fabriquem nosaltres, a Albal. I que jo mateix, sense anar molt més lluny, el gaste per a qualsevol cosa. Que ací va tirat de preu. I que fins i tot els meus llibres els tinc folrats de paper albal. Tal i com fèiem de xiquets amb els llibres de l'escola amb el desolador paper blau marí que jo tant odiava i que n'estic segur era la causa de les meues poques ganes d'estudiar. Tots els llibres eren el mateix, i el mateix d'avorrits. I li faig veure que el paper albal és molt bo pels llibres. Que els conserva força bé. Que si arribada l'ocasió no et ve de gust llegir-lo, el paper allarga la seua data de caducitat, tal i com passa als aliments, que envoltats entre els seus reflexos estel·lars, passen a augmentar la complexitat del trencaclosques que tots tenim dintre del congelador. Però ella fa una ganyota com què no em creu. I jo li ho demostre amb un argument irrebatible: a la meua biblioteca no hi ha cap lletreret amb guarde silenci, faltaria més; n'hi ha d'un que diu: compte els ulls, pose's les ulleres de sol. I sembla que dubta en creure'm. Però jo sé que està obnubilada, típica actitud oriental d'abandó, tot i el seu cognom víking. Estic rebentat. Ja no respire, només bavege. Tot i això, li explique la simplicitat tècnica amb que solucionaria el greu problema de la Caiguda de l'Imperi Cacalatravensis. Només necessitaríem uns quants quilòmetres de paper albal adhesiu. Com l'aironfix que fèiem servir a casa meua per reparar els mobles o qualsevol cosa deteriorada, i que tan dolents resultats donava. Tot ple de bombolletes que desprès havia que punxar, i que com a superfície quedava amb aparença llunàtica. Molt Cacalatrava, avant la lettre. Però sembla que a la Johansson no acaba de fer-li el pes, i, a més a més, jo tinc que girar a la meua esquerra a buscar l'eixida del riu. I em diu adéu amb la mà i arigato amb els ulls. I jo només encerte a dir-li aironfix amb bava inclosa. I és el cas, que amb pedalades tan poderoses, tot i el vent de ponent, doncs arribe amb més de mig hora de marge. I ara què faig? Molt fàcil, em donaré una volteta per la plaça de la Mare de Déu. Pase per davant de la Basílica. Gire a l'esquerra i em quede entre la porta que té unes finestretes que permeten mirar dintre del temple i seguir les celebracions litúrgiques, i la capelleta del braç incorrupte de Sant Vicent. Arribe tot just quan el sacerdot diu allò de Santa, santa, santa, mentre obri els braços com si fos una creu amb casulla d'aironfix. I jo m'emocione pensant en la il·lusió que li faria a la Johansson casar-se a la Basílica de la Nostra Mare de Déu dels Desemparats -els valencians, som desemparats per definició, i per història, una mena d'autodesemparament, amb verge inclosa i tot, ja vegeu, i geperuda. I quasi estic a punt de plor, perquè me l'he imaginada a la xinesa que quasi em mata amb les seues pedalades japoneses d'esguard escarlata vestideta tota ella de núvia amb un vestit tot ell fet de paper albal adhesiu, i com desprès aniríem als jardins japonesos del Palau Albal i ens faríem les fotos de l'àlbum de noces. I tot i que seria de nit, no necessitaríem els flashos, només un bon parell d'ulleres de lluna i una catifa d'aironfix platejat.