Elogi de la utilitat

Darrerament sovintegen els diaris tot un seguit d'articles que alcen les seues veus d'alarma en contra de les dràstiques retallades al món de la cultura i la formació humanística. Posem per cas aquest, o aquest altre. I és que des de l'aparició dels mecenes, aquests sabers humanístics en general han insistit en reclamar, fins i tot com a dret adquirit hui en dia, les subvencions públiques. Perquè, hores d'ara, s'entesten en continuar defugint un plantejament pur i dur de tipus empresarial. Posem un exemple, a veure, què n'és qualsevol institució pública d'ensenyament?... Doncs, un servei públic… No, senyor!! Està vostè molt i molt equivocat!! És una empresa educativa, que, com a tal empresa, té que optimitzar els seus recursos. I com a tal empresa ha de publicitar-s'hi, el que suposa donar prioritat a despeses de representació (catifes roges, relacions institucionals, catering…) front a les pedagògiques (llibres, biblioteca, dotacions d'aula… i fins i tot, paper higiènic, venga usté cagao de casa) Perquè, anem a pams. De què serveix saber escriure correctament o comprendre el que llegeixes, si cap dels que podran arribar a fer-ho, o un infinitesimal tant per cent, esdevindrà un escriptor d'èxit. D'èxit, torne a repetir, perquè de què serveixen empresarialment els altres? En què està el negoci?. De què serveix la música si el negoci és Lang Lang, la imitació xinesa todo a cien?. De què Le Tour, si el negoci és al Tramper de Texas? ¿Has comprés?. A veure, què n'és un divorci?... Doncs, un mal tràngol, que dissortadament algunes parelles han de patir… No, no, i no, senyor!! Continua vostè igualment equivocat!! Només suposa un trencament contractual. I si es facilités l'acomiadament de la part que es resisteix a la separació, millor que millor. Un EROS, com si diguérem, un Expedient de Regulació d'Ocupació Sexual, que obliga a la part demandada, l'empresari/a, el que vol marxar amb la seua o el seu amant, a pagar vint dies d'ocupació sexual per any treballat, i un màxim de dotze mensualitats, al que vol quedar-s'hi, tot i que la solitud compartida és una de les pitjors formes de convivència. Ja no m'ets gens útil, carinyo, adéu-siau. Passa per caixa, au revoir. I que sens dubte evitaria, en bona part dels casos, optar per la via criminal. Per tant -tornant al món de la cultura i les humanitats, i als seus reclamants impenitents- de viure La Rochefoucauld ja els posaria al seu lloc, ja. I tant. Perquè les Màximes de La Rochefoucauld són un bon manual per a copsar el que de mesquí hi ha a qualsevol intent dels pobres humans per superar els seus instints més bàsics, més reptilians, més utilitaris. I jo em pregunte, si no en deurien de ser els únics. De principis, torne a dir, tot i la partícula. Els que són subjecte dels nostres interessos més egoistes. "L'interès parla tots els idiomes i representa tota classe de personatges, fins i tot el del desinteressat" (màxima 39). Què n'és la generositat, doncs, s'hagués preguntat el mestre maximista, del dispendi social en cultura, escoles, instituts i universitats públiques com a inversió de nul·la rendibilitat, sinó una demostració d'amor propi o d'orgull sense cap possibilitat, no ja d'incrementar, sinó de compensar el necessari crèdit financer? Perquè "l'orgull es compensa sempre i mai no perd res, fins i tot quan renuncia a la vanitat" (Màxima 33), però el crèdit... I com què no estan els temps per a orgulls ni amors propis ni aliens ni dispendis, doncs… I és que La Rochefoucauld, príncep de Marsillac, era capaç de trobar-ne mesquinesa fins i tot a la pròpia demostració pública o privada de mesquinesa, el que li hagués suposat, al meu humil entendre, el títol de príncep de Metamesquí sur Marsillac. I per extensió deuríem aplicar aquesta mentalitat empresarial a qualsevol de les nostres activitats. I fins i tot, creences. A veure, què és la religió?... Doncs, un conjunt de creences que li donen un sentit transcendent a l'existència, alhora que una explicació plausible i còmica, perdó, còsmica, del perquè de les coses… Vostè no ha entès res de res, Vicicle. Vostè és un inútil. Les religions són la millor forma que l'ésser humà ha trobat de no enfrontar-se a la realitat dels fets, és a dir a la inutilitat còsmica -i còmica, en això li done la raó- de la nostra pròpia existència, i que tot i la seua arbitrarietat científica i aberració dels més simples principis de la lògica, tothom considera de gran utilitat pràctica, tant els que les segueixen com aquells que no ho fan. I li ho dic jo que sóc de crucifix diari al damunt de la taula. I tant és així, que fins i tot alguna d'aquestes creences ha aconseguit no només dominar estats, sinó fins i tot erigir-se com a tal. Què n'és el Vaticà, posem per cas, sinó un estat consagrat a eternitzar l'estultícia humana i el poder que hi emana, i que uns pocs elegits dels déus mantenim sobre una grandíssima majoria? Per cert, són els únics que desfan en vida el que Déu, pobre, creia haver lligat i ben lligat fins a la mort, és a dir, el matrimoni. Fins que la mort us separe! Si serà d'inútil el pobre Déu. Potser li falta mentalitat empresarial. Res que no puga solucionar un bon the coach. Va, la darrera. A veure, què n'és la política?... Una empresa financera, un Trust d'accionistes, que se n'aprofita dels fons públics i els reconverteix en negocis privats, i del qual alguns dels màxims exponents, hores d'ara, els trobem, a la Casa Reial del Borbó i a la Comunitat Valenciana… Vostè, Vicicle, no té remei. Vostè és un inútil, li ho torne a dir. La política és un servei públic, home de poca fe. ¿Ho ha entès? ¿Sí, de veritat? Fixe's en mi. ¿Creu que si fos com vostè diu, jo m'aniria a plantar caquis? Va, que no està la cosa per a perdre el temps en comèdies, encara que siguen en anglès.