Setembre fuig.
Setembre sempre fuig.
Fuig amb la solitud
inconsolable del retorn.
Setembre és nostàlgia.
Realitat que no va arribar
ni a ser un petit desig
d'aquells que lligen poemes
o els escriuen com qui fuig
per no morir de pena.
Setembre em va abocar
a la vida dels fets i els refets,
que no sé ben bé què són,
que no sé mal bé què si són.
Setembre em fuig
com l'etern retorn
de la roda funesta que domina
els somnis que em menteixen
sobre l'amor i el temps.
Setembre m'abandonà
a les hores d'un llibre
que no tots han llegit
i, que si per distreure's ho ha fet,
no han entès els seus pentagrames.
Setembre fuig
amb les ombres indolents
dels dies i les hores.
I jo l'acomiade amb l'amor
'del suo fratello dilettissimo'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada