A fuego lento

"-La calidad, eso -reanudó el príncipe-. ¿Quién la tiene? Se nace con calidad o se muere sin calidad. Por algo todos se inventan un sobrenombre imbécil y cómico, unas palabritas, para que las pongan en los carteles. El Búfalo de Arkansas, el Triturador de Lieja, el Mihura de Granada. Pero Jacob van Oppen sólo se llama, además, el Campeón del Mundo. Calidad." 

(Onetti, J.C. Jacob y el otro)

Demà dimecres pujaré a la meua bici i aniré a veure el meu amic Hermann. Hermann Galibier, monjo al monestir de Portacoeli. Cartoixà impenitent, perdó, penitent, volia dir penitent. M'ha enviat un email: Vicicle, S.O.S. loquimur. I m'ha preocupat la cosa. Ja sabeu del seu vot de silenci. Però ja sé el que em dirà:

-Juro i perjuro -com els xurros- que mai no tornaré a pensar aquella cosa tan sovintejada de: Aquí no dimite ni dios. Perquè imagine que el pròxim en dimitir serà el propi Déu Nostre Senyor amb majúscules, vist com li ha anat al seu representat electe a la terra per intermediació dels cardenals il·luminats des de la seua intervenció divina -pucherazo habemus?. Al Déu omnipresent, Vicicle, al gran Déu ubic, li creixen els nans.
-Hermann, calma't. Què dus a la barba que et goteja?... Però no fa ni cas. Neutro casu.
-Saps?, diu l'ex, que ho ha parlat amb el Mismíssim.
-Això sembla. Pel que es veu, l'efecte Ripollés s'escampa.
-I li ha dit que plegue, si no es veu amb forces de suportar el ministeri petrino. I no pel que pesa: "que lapiden a qualsevol altre, Senyor, i a mi que em deixen en pau". Beatus vir? I una mer...
-Això del "deixa'm en pau", també va a l'alça des que ho va enunciar la caiguda coloma ripollesiana.
-Però, Vicicle, anem a pams, la cosa és que ell no ho pot fer això. No. Potser és legal, però no lícit. Comprens?
-Els que no poden dimitir, ho fan. I els que deurien fer-ho, sembla que no poden. Món cap per avall.
-Que hi ha un antecedent de fa 600 anys, em diràs? I què?, pura demagògia. Perquè de segur que aquell beneït que ho va fer, duu sis segles cremant-se ad ignis tardus a l'avern. Föhn, vent càlid i sec.
-Ponentà? ¿Has llegit Der Untergeher, del Bernhard?... Però no fa cas. Neutro casu.
-No, Vicicle, un papa no dimiteix. Un papa que no pot seguir amb la cosa petrina, una de dos: o cau fulminat pel propi Déu -que se n'adona del cas- (compte el raig que va caure a la cúpula de Sant Pere!) o el fulmina la pròpia companya -perquè ningú no se n'adone del cas.
-N'és la tradició. Ben cert. I vosaltres sou uns grans defensors de les tradicions.
-Perquè dimitir com a Sant Pare, Vicicle, és negar ipso facto l'existència de Déu. Vet aquí.
-Com a mínim, del vostre Déu. Que el voleu únic i trino.
-I ell no pot contravenir les decisions de Déu. L'innombrable, ell el va posar on és. I la seua obligació és aguantar fins al darrer alè.
-¿Com fem els ciclistes que no ens dopem, i que mai no posem peu a terra?
-Si la seua salut és feble, que s'ho prenga com a una prova que Déu l'imposa. I que espere un miracle.
-És un dels vostres grans arguments. Aquell que més misèries, resignacions i esclavituds ha fet empassar-se a bona part de la pobre humanitat.
-Però què Papa és aquest que no creu en Déu? Per què no fa el que predica? Resignació i paciència cristianes. Si no, sembla qualsevol dels amos de moda. Que fan el que no diuen. O allò que diuen que no faran.
-Potser ho fa per donar-les un bon exemple?
-Això no s'ho creu ni Déu.
-Potser no es veu amb cor?
-Que no es veu amb cor? Doncs fins que se li trenque l'homònim. Milions i milions de pares ho han fet sempre -trencar-se el cor, el llom i el que faça falta- per donar de menjar als seus fills. ¿No ho farà ell pels seus propis fills? Perquè és Déu qui l'ha fet pare. El Sant Pare. I no em diràs que la va espifiar Nostre Senyor? ¿On és el seu sacrifici? El fill de Déu va morir -el seu fill, te'n recordes?- per la nostra salvació eterna. ¿I ell? Resulta, que els nazis el van obligar a ser nazi. Els cardenals a ser papa. I ell que només passava per allí, mira quina cosa…
-Caram, un poc de pietat cristiana, Hermann.
-Vet aquí en el que s'ha convertit. Un desertor. ¿Te n'adones? Què és el que diu la nostra societat d'aquells que dimiteixen com a pares? ¿M'ho pots dir?
-Doncs no són floretes precisament el que vosaltres els hi amolleu.
-Exacte. La qualitat paternal no és de quita y pon, benvolgut Vicicle. El que és pare ho és fins a les acaballes i un dia.
-¿Així doncs, és un impostor? ¿Aquesta és la teua conclusió?
-I em sembla irrefutable.
-És que aquest costum de posar-vos un nom distint quan sou elegits papes, Hermann, amaga alguna cosa torba de la vostra ànima. És com les vedettes, els boxejadors o la gent de l'espectacle que tant critiqueu per la seua suposada vida llicenciosa, impia i teatrera. Però vosaltres no en feu de teatre, oi que no? Tot i que l'inventareu.
-Però eren altres temps. Llavors els papes pensaven en llatí. Sí, sí, el que sents. Potser sóc massa dur, però no puc amb la incompetència professional.
-Jo, de ser creient i practicant, m'ho repensaria, Hermann, t'ho dic en serio. I, per cert, qui paga la seua pensió, la seua dependència i les seues mongetes (!) cuidadores?
-Segur que els que pensen que la caritat ben entesa comença per u mateix.
-Urbi et Orbi, quina gràcia que em fa la cosa. Perquè el desencís del ruc i la vaca no és per tant, oi, Hermann? I no deu de tindre res en contra dels andalusos, no?...
-Igual s'ha quedat penjat del twitter, dale que te pego amb els piulets?
-Per cert, Hermann, ¿i el teu vot de silenci?
-Dimitit.
-¿I la barba mullada?
-Per si de cas.