En un país merabiliós...

I l'Alícia va travessar l'espill. Hi havia un país on els homes parlaven amb les escultures caigudes. I no només això, fins i tot escoltaven els seus suggeriments més apocalíptics: Deixa'm en pau, borinot! Era, ¿com dir-ho sense ofendre la concurrència?... Un país merabiliós. Sí, sí, merabiliós, de bilis, no pas meravellós. Hi havien bilis de tots els colors. Multicolors. Bilis negra. Bilis groga. Bilis… Hi havien aeroports sense avions. Només els bòlids i els veïns diumengers podien trepitjar-lo. Ah!, i els conills, m'oblidava. Au! -mai millor dit si en parlem d'avions- anem a passejar-lo. No, no, deien altres, millor cremem gasolina a dojo. Ei, que paga Don Carlos, el rei de la loteria a posteriori. Aquell Don Carlos que va posar el seu dit índex assenyalant aquella Àgora on només podien parlar o dialogar les pilotes. Les pilotes de tennis, vull dir. Bé, Don Carlos, dixit. I llacunes artificials a la ciutat d'una ciència, -que només potser infusa, visca l'esperit sant!!, com si fos la mare superiora del microscopi, doncs visca!- que es cobrien de sorra. Les llacunes, sí. Buidaven l'aigua i les omplien de sorra. Per què, Vicicle, per què?... Molt fàcil, amiguets meus, per a que els cavallets dels nois i noies més avorrits botaren unes avorrides tanques artificials reflectides a un ull daurat. Quina cosa, no?... Oh!, quin país merabiliós, Vicicle… Doncs sí. Hi havien línies de metro noves de trinca, sense estrenar, i inundades -què bé, no?- on els més temeraris solcaven les seues aigües amb piragües per túnels com canals abandonats. Versió casolana de grans competicions de velers que feia temps hi havien naufragat. Potser tots havien anat a parar al clavegueró general de la ciutat. Com aquella memòria d'una llengua oblidada per la qual alguns eren assetjats com a traïdors al mantenir-la. I una horta encara més amnèsica i adormida sota l'asfalt depredador. I uns nens que en recordar segons quines coses en veu alta eren considerats enemics de guerra. Oh!, quina por, Vicicle... I tant!. I un port marítim -orgull d'estibadors també oblidats- que feia d'Street circuit. I un Street circuit que feia de ruïna arqueològica. I runes arqueològiques que ningú sap el que fan. Un país on 43+47 era igual a zero. Visca la ciència!!. I on les ONG de cooperació feien tot el possible per assolir cap tipus de cooperació. Amb visita papal inclosa beneint aquest parc temàtic de la cova d'Alí Babà i els quaranta mil lladres. Gestors de fangs i detritus que produeixen merda. Televisió pública en desfeta pública. Ciutat de llum a fosques. Palaus amb pell arrugada de vella hetera. I ajuntaments que desajunten barris pel seu bell mig. I prínceps consorts amb "luz cegadora como pariente real" a l'entrecuix, que enlluernaven tothom. Aquell tothom tan elegant amb els vestits i complements d'altres. I aquells homenots nus, tots nus, despullats, tot i els vestits que duien al sobre. I sobres, molts sobres sense adreça, però amb direcció, plens del gran poder anònim del Senyor del Gran Poder. Un país on encara hi ha qui se senya per que els autobusos passen més enllà de les deu de la nit, "pero a estas horas aún pasa el autobús?, qué vergüenza!". Sí, els hi dic. Quina vergonya. I l'Alícia, la meua bici de travessar espills, em va dir, com si fos una escultura parlant: tant de bo m'hagueres deixat a l'altra banda, borinot! I llavors va ser quan la reina, que no era roja, tot i el seu habitual vestit roig, ni pertanyia a aquesta història, començà a cridar "que les corten la cabeza! que les corten la cabeza!" I l'Alícia va intentar travessar de nou la realitat. I només va trobar un mirall trencat.