Neu d'abril

Avui anava a posar-me poètic. La raó és d'importància. Perquè avui, diumenge de pedaleig, ha nevat a València. Sí, sí, ja sé que no us ho creureu, però és la vera veritatis, és a dir, pura literatura. Al bell mig de l'abril, amics. Què us en sembla?. I la cosa ha anat, més o menys, així. Anàvem pedalant. Pim pam, pim pam. I, de sobte, els flocs de neu han començat a caure al damunt de l'Horta. Hi havia de tots els colors: blancs, grocs, rojos, blaus… I tot just en tocar terra es presentaven: Hola, sóc la rosella. I jo, la tarongina. Doncs jo sóc la margalida petita, groga i amagada entre versos, dels amors prohibits. I jo, la flor allimonada del trèvol que, sota els tarongers, n'ha vist de passions trencades sobre la verdura aixafada i agra, de possessions desesperades sobre el capvespre del món. I el seu alè, el dels flocs caiguts, profund i a contra cor del gel, perfumava l'aire humit de la rosada tèbia i la neu multicolor. Hum!, quin plaer de la memòria. Aquell bes de llavis freds i terra aborronada. Aquell ventre càlid on trobarien el seu final totes les il·lusions de la paraula. I el faune que toca la flauta i somnia: Aimai-je un rêve?. Ja vegeu, com de poètic me n'anava a posar. Però se m'ha estrangulat la gola bertsolari per la indignació que m'ha produït que un dels besugos més tonyina de l'aquari pudent conseqüència de les clavegueres del poder ha menyspreat el mític camarot dels Marx, anomenant-lo de Carlos Marx. Com pot gosar aquest peixet expiatori de rebaixar als Marx  a la categoria d'un Karl? Ja n'estàvem prou calents pel pam i pipa de la senyora batllessa, que ara ens ve el peixet de colorets amb pretensions sarcàstiques. Tinga vostè en compte, senyor president retrucat, que mai de la vida no podrà superar el "y también dos huevos duros" del mitològic camarot paradigma de la democràcia -tothom hi troba la porta oberta- a qualsevol part del món. Molt més del que mai no serà l'oceanogràfic de xaranga i pandereta on vostè cueja la seua cueta de sardineta petitòria. Neu d'abril. Oh!, neu d'abril. Democràtica pol·linització del fruit exclusiu dels ulls, el color, la sensualitat del so, de la bellesa esquiva del somni i la nimfa flautista: Aimai-je un rêve?. I tu, si volies parlar de llocs vomitius, només tenies que esmentar l'aeroport de l'abuelo Fabra, Carlos Fabra, i no Marx, on ningú vol entrar, o el boudoir de la batllessa burleta, ja que mai no tindràs llocs propis d'intimitat tan messiànica. I així estem, amb regidores de cultura que fan deu faltes d'ortografia per centímetre quadrat, batllesses que es burlen de les víctimes d'un accident amb morts i tonyines que no ens deixen gaudir de la neu d'abril i el parell d'ous durs típics de la Pasqua… Bé, que en siguen tres.