Casa Nostra

Em sap greu, molt greu, la veritat, Tony. Pobre Tony. Un dels meus ídols. Com el Tom Ripley, però un poquet més aburgesat. Pare de família i tot, bé, de dues famílies, la carnal i l'espiritual -és a dir, la dels negocis: mi reino no es de este mundo. Sí, pobre Tony, povero. Perquè si lluitaves per controlar New Yersey i per expandir el negoci del porc amagat per tot arreu, Tony, a Casa Nostra, oh! Tony, Tony, Tony, amic meu, Tony, no t'hagueres menjat un rosco. Tota la vida matant-se -mai millor dit- per dominar un tros de ciutat i gratacels, i a Casa Nostra els Peperoni, sense pegar un tir, feien i desfeien, compraven i venien, malbarataven a cops de decrets i lleis tot un país, xicotet, però país, amb dones i homes inclosos, contaven diners a la rebotiga del banc, cobraven comissions només de mirar-te, no, de que els mirares, rebien regals de tota mena dels seus amiguitos del alma amb somriure còmplice, beatífic i misorrero, facturaven milions amb identitats de pidolaires alcohòlics, saquejaven l'erari públic amb premeditació i traïdoria, devastaven barris sencers, arramblaven amb l'Horta, se cagaven en la mare que ens va parir a tots i, al damunt, eren elegits per majoria absoluta, com un Gianni Schicchi que demana l'aplaudiment i la indulgència per la seua malifeta portentosa i acaba no només aplaudit sinó aclamat i gairebé enlairat per les urnes sacrosantes. I, a més a més, Tony, mai no n'han gastat ni un quinzet en psicoanàlisis. I si tu bregaves amb el negoci del fem, ací ens han deixat Casa Nostra plena a vessar de la brossa i la brutícia del Street Circuit, la Copa América, la Ciutat clavegueram de les Arts i les Ciències, les Terres Mítiques sense mite, la Ciutat de la Llum a fosques, aules prefabricades en lloc de col·legis sufragats pels diners de Brussel·les, hospitals engegats per la inauguració i tancats al dia següent, puro teatro, oiga, y después dicen que no nos preocupa la cultura. I mentre, ens perdonaven la vida, sí, sí, poveretti, des de la sempiterna actitud airada del que té que aguantar l'ofensa diària dels pagans que no només no crèiem en ells ni ens empassàvem les seues lletanies i jaculatòries més estimades -pa' qué robar si están las leyes, los bancos y las asesorías, oye?-, tot i que són uns sants -apocalíptics, però sants- ni tampoc no podíem en això de per la gràcia de déu, nostre senyor -que mai no l'he vista- la verge maria, l'esperit sant i la santa i apostòlica mare església romana catòlica de la identitat valenciana per llei. I si tu tenies casa teua farcida de pistoles i diners amagats, Casa Nostra és a rebentar de bosses de fem negres -de Mercadona, of course- repletes de diners negres que no saben on amagar dins la seua cobdícia i amb les quals entropessen un dia sí i l'altre també. Coño, dos millones de pelas, qué hace esto aquí?. Correcto, ahí hay un millón. Aquí hay un millón más. ¿Dante, te n'adones, on és la bicicleta?