Atticus Camps

Maleïdes!

Estava més que acostumat a nadar contracorrent. L'altra vegada, la del rossinyol, tothom va dir-li que s'equivocava defensant lo indefensable, lo del negre, i, tanmateix, varen fer-li un pel·lícula i tot. Era un triomfador, i cap persona pot donar-li l'esquena al seu destí, i molt menys els guanyadors de mena com ell. Si fins i tot va eixir de rositas de l'affair dels tratges, i mireu que l'ensarronada era d'altura; però ell, amb només una mirada de reüll cap el jurat, va decidir la seua pròpia sentència absolutòria. I el sastre espieta, que no era de Panamà i que tampoc no tenia un passat dubtós, va quedar més foradat que un calat doble de tant com va cantar. Caram, és que estem parlant de l'Atticus, de l'Atticus Camps, no digo más. Per tant, per què no defensar-se a sí mateix en la darrera ximpleria aquesta dels cotxets? Ni la traïció del Berni ni la desafecció del Nando ni la persona a la que estás llamando no está disponible de Rita, l'anaven a desanimar. I si sí o si no, que va arribar el primer dia del judici. I tenia que vestir-se per a l'ocasió, símbol emblemàtic, com era, de las buenas formas y el decoro, de l'addenda i la recontraddenda als diaris oficials. Tot un senyor. Va obrir l'armari. Al costat de la dreta, al fons de l'armari, encara conservava els maleïts tratges, per si de cas. Però avui no tocava. Avui vestiria un dels pocs que podia lluir amb factura grapada a la solapa, el gris marengo. Recollo…, què bé que li quedava. El que té perxa, té perxa, i ell tenia perxa, i punt. Ja voldria la no disponible una perxa amb senyoria com la que deu, en la seua misericòrdia jesuítica, li havia donat. Va eixir ben d'hora de casa amb la idea d'anar caminant fins els jutjats. Així, sense falses modèsties ni vergonyes, una mena de passeig reivindicatiu. Vaig a defensar-me dels cotxes i vaig a guanyar, com el Fernando, l'altre, no el Nando. No seria un bany de masses, però tampoc no acabaria en un linxament, va concloure. ¿Linx? ¿Finch? ¿De què li sonava la parauleta? Bé, i què caram l'importava? Però en pegar les dues primeres passes al carrer va notar que alguna cosa li gotejava al damunt del cap, al bell mig de la calba, i a la solapa dreta, la de sense factura grapada. Mirar-se la jaqueta i tocar-se el cap va ser tot una. Merda, merda i merda… de colom. Aj, quin fàstic. Va entrar a casa. Al bany, desprès de llevar-se la jaqueta, es netejà el cap. I a la cuina, amb llevataques, va provar, sense molt d'èxit, de dissimular la taca de la solapa dreta. Impossible. Aquella merda s'enganxava al teixit com un diputat a l'escó. I ell sabia de què parlava. Cap problema. Repetim: armari, nou tratge amb factura grapada, però blau marengo, no tan judicatura fashion, però quin remei? També era mala sort. Bé, encara anava amb temps de sobres. Va eixir al carrer per segona, i no s'havia tancat la porta del pati al seu darrere que va sentir, també per segona, el xop al cap i a la solapa dreta sense factura. Dues deposicions com dues escopinades d'un deu gargallós i justicier. Com que la del cap li va regalimar ràpidament pel front amenaçant-li els ulls, va traure el mocador amb les sigles del partit cosides també amb blau marengo -sempre duia mocador i tratge conjuntats- i mentre es netejava el front va mirar cap al cel: a la cornisa del seu edifici va identificar els autors d'aquelles cagades tan inoportunes: era foc amic, era la legió Còndor. Va quedar trasbalsat. A partir d'aquell descobriment ho va intentar tot. El paraigües: un vol rasant entre la part interior del paraigües i el seu cap li va deixar les dues escopinades de rigor a la calba i al tratge, que ja de tercera era verd marengo. L'impermeable amb barret inclòs: i el trio més hàbil de la Còndor va actuar amb la precisió d'un cirurgià. El primer li va llevar el barret, el segon li va obrir l'impermeable i el tercer li deixà la dual marca escatològica -cap i solapa- del justicier. Així són les gavines, aus carronyeres i rancunioses, va pensar, i sabia de què parlava. Estava desesperat. Se li feia tard. Ja tenia la calba amb una lleu erupció -l'acidesa de les defecacions aviaries és d'un pH desolador- de tant de netejar-se les cagades, i només li quedaven els tratges del fons de l'armari a la dreta. Què hi farem? Es va posar aquell marró marengo sense factura que tant li agradava al seu amiguito del alma. Va cridar per telèfon un taxi, i del paquet de bosses negres per les escombraries, grandària XXL, que varen repartir a Gènova pels diners suïssos, va prendre una que es va ficar de cap a peus, la qual cosa li obligava a caminar com una geisha, i li va fer dos forats pels ulls. Va posar-se les ulleres de sol que li va regalar la no disponible aquell memorable dia irreal en que va conduir un Ferrari per mirar de salvar al Fernando, i, en attendant le taxi, va intentar confondre's amb la moqueta del pati. En arribar el taxi, va eixir del patí cagant hòsties, i davant aquesta estratègia escatològica-eucarística la legió Còndor va tindre que plegar ales. Ho havia aconseguit. Era dins el taxi camí dels jutjats. Va llevar-se la bossa suïssa per poder respirar. Anava tot amerat de la tensió i l'efecte hivernacle de la bossa de plàstic, però ho havia aconseguit. Tornaria a posar-se-la per sortir del taxi i entrar als jutjats. Amb l'Atticus no podia ni la legió Còndor. El que ara li regalimava pel front era la seua pròpia suor. Buf, quina calor! Va obrir la finestra. I no l'havia abaixat un parell de dits que una gavina damunt d'una bici el va avançar pel seu costat dret, va posar el cul -bé, la cua- en pompa i li va amollar dues cagades antològiques que varen entrar per l'escaire de la finestra -com els millors gols del Messi- i amb l'efecte precís per fer diana a la calba i al tratge sense factura grapada a la solapa. El taxista no sabia què pensar -opinadors de mena com són- d'una bossa d'escombraries amb un calb amb ulleres de sol al seu dintre que en mostrar la seua cara provocava la diarrea de les gavines. I l'Atticus va fer memòria del maleït rossinyol: uno no comprende realmente a un traje hasta que no se mete en su tela y camina dentro de ella.

La legió Còndor