dimarts, 30 d’agost de 2016

Saxa loquuntur


A la tele del bar, aquell barbut canós de pèl tintat parlava com si fos aquella nina que la seua germana va rebre feia ja una vida com a regal de reis: yo te amo mamá, juega conmigo, eren les dues frases que la nina repetia cadascuna de les vegades que estiraves de l'anelleta. A aquestes alçades del capvespre i del ninot parlant, l'inspector V. bevia el seu nuvolet mentre li dedicava al barbut -tot i que no rei- tots els adjectius denigrants i insultants que li venien al cap, però el cas era que encara no hi havia trobat l'adequat, aquell que li tranquil·litzés els budells més que l'anís sec de l'alcoholera. Perquè el cinisme, la desraó, la mentida directa i descarada del barbut parlant li regiraven els budells, i només paraules tan balsàmiques com miserable, lladre, mafiós, canalla, podridura, mentider, corrupte, etc., li permetien retornar parcialment el seu cap als seus afers personals. La visita al Salón Paquita li havia deixat més incògnites que aclariments. Que el ciclista hi havia estat, podia confirmar-se. Que havia entregat l'encàrrec, també. Que havia eixit amb la idea d'agafar la bici i pedalar cap el port on un vaixell i una ocupació de 120 dies l'esperaven, semblava prou convincent; però era el cas que la bici seguia, al cap de quatre dies, enganxada a la canonada del gas amb un cadenat més propi d'una bici d'alta gama que d'aquell creuament onerós de ferros i filferros amb dues rodes. Què va passar? Què li va passar al ciclista en xafar el carrer? ¿Va trobar-se algú? ¿Li esperaven? ¿Sabia ell que li esperaven o va ser una sorpresa? L'única cosa segura era que aquell o aquella -si és que va trobar-se a qualsevol- que de sobte li va abordar només sortir del portal, no hi portava bici, perquè llavors també ell hagués agafat la seua. Criminal, xantatgista, ¿com pots pretendre? Malpar… Va decidir fer-li una ullada a la premsa, almenys desconnectaria els budells de la tele. A les aigües del Penyal d'Ifac continuaven trobant-se esquelets com si foren bolets a la tardor d'un estiu plujós. Caram, t'imagines el ritual i no saps si riure o plorar o plorar de riure, perquè si penses en les profanacions la cosa no deixa de tindre un toc còmic. Perquè els únics que tenen accés als soterrats són els funcionaris municipals. Ells els furten i vénen l'ossera als del vudú. I potser que barregen ossos d'uns esquelets amb altres i tot, total. Fins i tot podríem assegurar que algun d'aquests esquelets és la primera volta que veien el mar, o que es banyaven a les aigües del Penyal, segur. Mira, van complir el seu somni, unes vacances a primera línia de platja a Calp. I mentre feia aquestes digressions més o menys sarcàstiques, li va vindre al cap aquella notícia d'un tarat que passava el seu temps lliure furtant fotos de dones mortes al cementeri de Cullera. Va furtar 18, curiós, ja que parlem d'esquelets, tantes fotos com els 18 esquelets de Wisconsin. Inquietant, no? ¿Podríem establir alguna relació entre Calp, Cullera, el vaixell del port i Wisconsin? ¿Vudú, fotos, gegants i curset? Qui ha estat testimoni mut de tota aquesta xarxa de despropòsits? Podien ser unes bones preguntes per a l'examen d'inspector, va pensar en un somriure. El primer paquet funerari se'l varen trobar a la Roca Plana del Penyal, va llegir; Saxa loquuntur, sí, no estaria mal, si les pedres parlaren. Bé, el cas és que deuríem dir: bicicleta loquuntur, no? Quina colla de depravats, va pensar. Això, aquesta era la paraula, aquesta: depravat. Granota news, els llençols del Penyal.

2 comentaris:

  1. ostres quines troballes mortuòries, hi ha gent que està tocada de l'ala ( estar boig-ja)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I que ho digues, Elfree. Més que de l'ala, sembla que estan tocats dels ossos :) Una abraçada.

      Suprimeix