Gourmet

Tot va començar amb la melmelada. Era un pot de marca blanca, però només obrir aquell pot de melmelada de maduixa va ser com si destapés la caixa dels trons... o la de Pandora, si és que sou més de lletres que de l'oratge. Perquè el suau flaire a cautxú -sí, n'hi han de melmelades de maduixa que tenen un saborós fons aromàtic de cautxú- el va transportar a la seua infància, a un moment molt precís de la seua infància: el dia que el seu pare se'l va portar a aquella botiga de bicicletes del carrer Colón amb la intenció de començar un dur i llarg pelegrinatge: comprar peça a peça un somni, un somni que deuria dar com a darrera recompensa la tan desitjada bici de curses. El desdejuni d'aquell dia -pa torrat, mantega, melmelada, suc de taronja i cafè- li va capgirar la vida, tot i que la mantega amortia un poc el sabor nostàlgic de la melmelada, i la taronja i el cafè el varen regressar sobtadament al seu temps. Però cadascuna de les mossegades va ser un bocí de temps retrobat, i al mateix temps una comunió, una identificació íntima entre membres d'un mateix cos al capdavall retrobats. Als pocs dies va mirar d'intensificar aquella sensació diversa o conjunt de subtils emocions que esclataven en activar l'untuosa espoleta de la melmelada. Va substituir la mantega per un raig d'oli d'oliva, i tot i que el cautxú va consolidar la seua presència, el sabor afruitat de l'oliva encara desvirtuava lleument aquella experiència, que a falta d'una millor denominació va qualificar de mnemòfaga, o menjar records. I tant li va agradar aquella experiència d'empassar-se la memòria i el temps, que un pluviós matí d'agost, amoïnat per la renúncia a la seua eixida confessional en bici, se li va ocórrer canviar l'oli de les torrades: i de l'oliva va passar a la vaselina. L'oli de vaselina és un oli molt lleuger, cristal·lí, amb ressonàncies gomoses i acerades, un subtil toc d'engranatge, i d'un grau d'untuositat ideal pel pa torrat. No ho va dubtar… bé, sí, va preguntar-se si seria comestible: no podia acceptar, però, que una de les matèries que formaven aquest somni d'ulls oberts, aquest retrobament d'un temps perdut, esdevingués un verí. Aquella mossegada on una fina capa de melmelada de cautxú descansava sobre un llit d'oli de vaselina i pa torrat el va commoure profundament. Podia afirmar que hi era a casa dels pares, que el pare hi era al seu costat, i que ambdós manipulaven part del mecanisme de tracció d'aquella encara incompleta bici de curses, sobretot el pinyó, de només cinc corones, i tot ell banyat en l'oli de vaselina que ara mastegava suaument barrejat amb els millors records. Les següents passes eren quasi previsibles. De l'oli de vaselina va passar al greix blanc Gipiemme, visualment similar a la mantega, i un lubricant específic pels rodaments de rodes, eix de pedaler i qualsevol dels engranatges amb coixinets de la bicicleta. Aquell dia no només va parlar amb el pare, també la mare hi va ser: el sopar és a taula; va, que es refreda. I ell, conscient d'arribar d'un temps futur, de no ser ja només un xiquet amb les seues dèries, els va besar. I els dos, pare i mare, van quedar estranyats. Què empallegós eres… van dir. Quan es va acabar la melmelada no ho va dubtar ni un segon. Va torrar -en cru eren massa elàstiques- unes fines tallades -eren retalls- de càmera d'aire, va agafar pa, i en lloc de tomata va untar la llesca amb greix rosa especial anti-humitat per a coixinets més delicats, i abans de posar les tallades d'aquest peculiar pernil a la catalana sobre la tomata-greix, va afegir unes gotetes d'oli de vaselina. L'experiència mnemòfaga va ser més intensa que mai. La mare li va dir, però: això que prens és un verí, és molt roí. Però ell ja no era un xiquet. D'alguna cosa tenim que morir?, li va contestar… ¿Te quedes a dinar?... Sí, he tornat… ¿Vols cafè?... No.