El colibrí

-No podem canviar de país. Canviem de tema. 

(J. Joyce, Ulisses)

No sé, xe. Tot és pegar-li voltes -molt més del que ho faria una roda de bicicleta a qualsevol brevet- a la cosa, i com que no me n'ixen els comptes, xe, que no sé què pensar. Perquè he rellegit i tornat a rellegir Les Confessions de cabo a rabo, és a dir, de cap a cap -molt més fi el català que la fiscalia, of course- i enlloc que hi trobe mencions a les conxorxes o les conspiracions. I mireu que al final del llibre IV si que en fa menció de deixar-se de banda la virtut i fugir cap a la perdició: "En lloc de guardar la meua força per a tu, de tu me'n vaig apartar i em vaig anar a una terra llunyana", la qual cosa és ben premonitòria del seu viatge iniciàtic a Las Vegas, i fins i tot amb menció subliminal d'en Marcelo: "Esperem a l'ombra de les teues ales". Però em sembla forçar massa l'hermenèutica si al darrere de: "caminar esgarriat per llocs sense camins, envoltats per tot de desertors fugitius, capitanejats pel seu cap, el lleó i el drac a la guaita per atacar", del llibre VII, volem identificar la CUP, el Marc o el Jordi, pose per cas. Sí que és cert que al capítol 20 del llibre X, n'hi han una sèrie de preguntes retòriques més que inquietants: "Com, doncs, és que et puc buscar?... Com, doncs, he de buscar la vida feliç? Doncs no l'he de posseir fins que puga dir: 'Açò és el que jo buscava. Ací està.' ¿La buscaré… a través del desig de saber alguna cosa que ignore, siga per no haver-la conegut, siga per haver-la oblidat tan completament que ni tan sols recorde haver-la oblidat?" Hi podríem afegir: "Doncs trucaré al De Alfonso", i tot quadraria la mar de bé. Però no seria ètic, no? Fins i tot al capítol 40 del mateix llibre X, potser que albirem part dels seus dubtes més íntims: "¿On no m'acompanyares, oh Veritat, per ensenyar-me el que he d'evitar i el que dec d'abellir?... Però en cap cosa d'aquestes trobe lloc segur per a mi…" De fet, al capítol 27 del següent llibre, el XI, sentim l'eco subtil però esgarrifós de les filtracions: "Imagina, per exemple, una veu emesa per un cos que comença a sonar i sona una i altra vegada… Només podia mesurar-s'hi mentre sonava, perquè llavors havia alguna cosa que mesurar." El final sembla d'arrel mariana, ho reconec, però tot plegat jo crec que el colibrí el que s'ha libat de cabo a rabo, és l'Agustí de Canterbury -ara que els anglesos són una mena de refugiats, de sense papers- i no al d'Hipona. Jo que tu, Fernández, li faria cas al Lucas -hasta luego, Lucas- citat també per l'Agustí al llibre VIII: "te n'alegres més per un pecador de la pradera que se'n penedeix que per noranta nou que no necessiten de penitència" Lc. 15, 7. No seré jo qui diga de quina pradera es tracta, és clar.