Blat o déu

¿Conte d'estiu?

A Gregor Samsa

Tots els anys, amb les primeres calorades de la primavera fugissera el problema s'agreujava. L'Adelfuns, el professor Adelfuns, ja s'ho esperava, i no li donava massa importància. Però el que estava passant-li enguany començava a inquietar el seu reticent esperit. Perquè si d'habitud se'n trobava tres o quatre com a molt al llarg de les setmanes que ja s'abocaven a l'estiu o fins i tot entraven de ple a la canícula, enguany el percentatge assenyalat deixava de ser més o menys mensual per convertir-se no en setmanal, sinó pràcticament en consuetudinari. Encara hi tenia ben presents les que va tindre que escombrar de la finestra i aixafar de seguida dijous passat, o les que li varen eixir desafiant les Harmonies du Soir del darrere del piano del seu laboratori al divendres. Sí, als laboratoris d'aquell Centre hi havien pianos, perquè n'hi han de laboratoris i de pianos, i com que mai no s'han barallat, encara no s'han establert fronteres ben definides entre aquestes dues entelèquies atomistes, per tant a buen entendedor pocas palabras bastan. Diumenge passat, com que li va tocar pedalar tot sol, va començar a donar-li voltes a la cosa. Ja havia passat notificació de l'anormalitat de tal situació al cap d'intendència dels laboratoris: Benvolgut Bluetoothman, davant la proliferació de blatodeus al laboratori 0.6, em veig en l'obligació de posar-ho al vostre coneixement. Si la direcció del Centre d'Investigacions no resol en temps i forma tal anomalia, em veure en la desagradable circumstància de… etc., etc. Addenda: ¿o és que la referència internacional a la que aspireu és la d'un piano farcit de ballaroles al dintre d'un laboratori més atipat que l'actual illa de Lesbos? Perquè, hores d'ara, estava ben clar que les migracions de corredores, cuques molles, cuques paneres, cuques panisseres, patxes o curianes, o com les vulgueu dir, era cosa ben consolidada. El cap d'intendència, mentre parlava per un mans lliures camuflat sota l'orella i amb l'esguard posat a les ones gravitacionals de la conversa telefònica, li va contestar amb llenguatge de sordmuts que sí, que deurien haver netejat les instal·lacions al mes de març, però que un problema de dates (sic) li ho havia impedit i que ho faria al juliol. Però l'Adelfuns, el primer que va pensar és que al juliol a ell ja li donava tot igual, perquè ara eren al començament del juny i camí del laboratori ja se li havia aparegut dues vegades el Monsenyor de l'Imperi Gay recordant-li aquella cosa de que no tot el blat era net. Blatodeus. Blat o Déu? Blat net? Hi havia alguna connexió?, va preguntar-se. I ara ja no sabia si apiadar-se'n o aixafar-les sense contemplacions. Però al d'intendència la seua realitat se li havia capbussat al buit de les ones gravitacionals i el que digués el Monsenyor l'importava tres àtoms. Perquè, al capdavall, l'única cosa que en feien les pobres blatodeus era traspassar la frontera que fins ara havien tàcitament acordat respectar. Ell miraria de no destorbar els seus passadissos perduts a les circumval·lacions de la paret falsa que era a l'entrada del laboratori; i elles, per la seua banda, no deixarien de tindre el seu pas suspès sobre la ranura que l'absència del sòcol les hi marcava. I entre pedalada i pedalada a l'Adelfuns li va donar per pensar en Demòcrit. I que si com el savi de Tràcia prescrivia: lo dolç i l'amarg, lo calent i lo fred, lo groc i lo verd, etc., no són més que opinions; i que només els àtoms i el buit són vertaders, per què no ho podien ser -d'opinions, vull dir- també les fronteres, tot i el buit del sòcol? I, que qui eren ells per impedir que les pobres paneroles, paneres, panisseres, papa paneres, panderoles, paparoles, o com les vulgueu anomenar, canviessin d'opinió -si és que les papa xinxeres tenien d'opinions- i travessaren allò que les hi podia suposar la seua mort violenta? I capficat com anava en aquests pensaments atomistes no acabava d'adonar-se que potser el vertader dilema hi era al mateix nom genèric de les pobres escarabateres, escarabatines, escarabatoles, escarabites, escarabitxes, escarbonites, escarabotines, o com les vulgueu anomenar, per tal de no dir-les cucaratxes. Perquè les blatodeus, potser tenien que triar entre el blat o el déu per mirar de seguir vives, donada la susceptibilitat que havien desenvolupat sobre el seu nom consuetudinari. Tria que es va fer més que radical quan el company del laboratori 0.4 va presentar-se amb un rotllo de cinta americana i en precintar entre els dos aquella escletxa que els hi feia de frontera entre el blat o el déu varen convertir el seu habitat natural en una mena de Guantánamo. Total, com que el seu color de coure vell- una opinió com qualsevol altra- ja els hi venia de fàbrica. Blat o Déu, vet aquí el dilema de la porcellanea. Cosa, evidentment, que en cap circumstància mai no els passa a les persones, segons Demòcrit.