Partida i temps

Només li guanyem la partida al temps quan el malbaratem. I no sé millor manera de malbaratar-lo que pedalar sense rumb, sense objectiu, segons la inspiració del moment, sense cap cosa que mesure els meus somnis inabastables (Não sou nada. Nunca serei nada. Não posso querere ser nada. À parte isso…) Seguir només el dictat del par de forces dels sentiments encontrats que, al capdavall, és allò que fa girar el plat gran o petit -segons parlen les nostres ambicions quotidianes- de la vida. Jo tenia un paraigües. Un paraigües molt gran, el perímetre del qual era aixopluc de mi mateix i la meua bici. Paraigües de castanyera, podríem dir, de gallec, fins i tot; mai, però, de combregar. I el vaig comprar amb aquesta ambició -quotidiana, és clar: ja pot caure el xàfec apocalíptic, la mare i el pare de tots els bots i barrals, el diluvi universal amb Noè i arca inclosos, que ni la meua bici ni jo mateix ens banyarem. Vet aquí, però, que el paraigüer em va vendre un -de paraigües, vull dir, no de diluvis- el mànec sintètic del qual va corrompre's als quatre dies mal comptats de posar-lo ben plantat i mirant al cel, tal i com si l'hagueren fet al clan dels genovesos. Ai las!, em vaig dir, no puc ni tocar-lo. Els dits s'hi enganxaven, i la goma negra empastifava la pell com una vergonya oblidada que de sobte trobem exposada a l'oprobiós aparador del domini públic. Potser que no era un paraigües d'allò més elegant -l'elegància suprema és patrimoni dels esquelets, diguem-ho ben clar- però era d'allò més que… Com dir-ho sense faltar-vos el respecte?... D'allò més que... trempat. Au, ja ho he dit, i a la meua bici li agradava, i molt. I vaig veure'm en la desagradable obligació de fer-li un raconet d'oblit, tal i com feia de xiquet amb les meues pors, al paraigüer del rebedor. Perquè a casa meua no teníem vestíbul -ja n'era prou amb un paraigüer endimoniat, si al damunt teníem que lidiar amb deesses imprevisibles- i només gaudíem d'un rebedor, això sí, amb consola, la pedra negra de la qual era aixopluc de la meua cartera, plena a vessar dels deures i càstigs que mai no feia -digueu-me visionari- només tornar del col·legi al vespre. I tot el que de xiquet feia amb l'absoluta naturalitat de la inconsciència, sobretot trobar-ne solucions de futur als problemes més anguniosos, hores d'ara, curt de vista i perdut a la mar oceana dels amors anacrònics, sóc totalment incapaç de llançar la cartera al damunt de la pedra negra de marbre: la meua ignorància a l'estupor facial de la gent. Perquè la solució al mànec corromput, a aquella misèria en forma de ganxo llepissós, llardós, llefiscós, viscós i oprobiós; la solució, amics, era al meu davant, i ho dic literalment: davant els meus ulls, entre les meues mans, al manillar de la bici, i no ho veia perquè ho buscava desesperadament, com la sorra llefiscosa fuig dels dits quan li vols guanyar la partida al temps, com l'amor que et rebutja només adonar-se que no és  sinó un tros de fusta casual al bell mig de l'oceà de la por, una perruca amb noms i cognoms, la música que li posem al temps per mirar de guanyar-li la partida, una vaga, un malbaratament que ens reconcilia amb l'essència ociosa de l'existència.

Não sou nada. 

Nunca serei nada. 

Não posso querere ser nada. 

A parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.