divendres, 18 de novembre de 2016

Diàlegs


Tenia aproximadament deu anys quan, per mediació de Krumpholz, em varen portar a conèixer Beethoven (…) Era un dia d'hivern, i anàrem (…) des de Leopoldstadt, on encara vivíem, a la ciutat, a l'anomenada Tiefen Graben (…) Pujàrem molt, fins al cinquè o sisè pis (…) Beethoven duia una jaqueta de teixit gris fosc i pèl llarg i pantalons del mateix, d'immediat em va recordar el retrat de Campe de Robinson Crusoe, que per aquell temps estava llegint (…) Amb eixa mirada aguda, tan habitual en els nens, vaig veure també a la primera que ambdós oïts portava cotó que semblava banyat en un líquid groc (…) Una habitació d'aspecte desordenat, amb roba i papers escampats per tot arreu, algunes maletes, parets pelades, ninguna cadira excepte el tamboret davant el piano marca "Walter" (llavors el millor) i en eixa habitació sis o vuit persones entre les quals es trobaven els dos germans Wranitzky, Süssmayr, Schuppanzing i un dels germans de Beethoven. La conversa va girar al voltant d'en Napoleó. Beethoven l'assenyalava com el salvador dels ideals revolucionaris. És la fi de la ignorància i la fam, l'oblit i el menyspreu, la humiliació com a derrota eterna. I n'hi ha un plaer malsà, ho reconec, cada volta que els desarrelats de la tendresa, els miserables, llancen la seua ignorància a la cara dels altres, d'aquells que els miraven, o almenys així ho creien ells, per damunt de l'espatlla. Els germans Wranitzky, nascuts a Moràvia, no ho veiem tan clar això dels ideals i els desarrelats. Potser, va dir el meu pare -nascut a Nimburg, Bohèmia- la nostra història ens ha donat un sisè sentit per reconèixer els aprenents de bruixot, ja sap el que vull dir, mestre Beethoven. No, va dir el mestre, no ho sé. Doncs que les guerres mai no es superen, va afegir el Pavel Wranitzky, les guerres només s'apaivaguen amb altres guerres. Sobretot, les civils, va admetre el mestre. Potser que totes les guerres, al capdavall en són de civils, sentencià Süssmayr. ¿D'on sorgeix, doncs, la necessitat d'escanyar l'esclau que jo, i només jo, vaig crear?, reflexionà en veu alta en Schuppanzing. I jo estava més que perdut. No entenia res. Però si el Napoleó li era simpàtic al mestre Beethoven, per a mi ja n'era més que suficient. Pobre del meu mestre. Varen passar els anys. Ara en tinc vint-i-sis. Napoleó fa dos anys que és a Santa Elena. Un matí, vaig rebre una carta del mestre: Estimat Czerny: li pregue tracte a Karl amb tanta paciència com li siga possible, encara que no vaja com vostè i jo desitjaríem (…) tracte'l amb tot l'afecte que puga (…) No el detinga al cometre petites faltes, sinó que faci-li-ho notar en acabar la peça. Encara que he donat poques classes, sempre he seguit aquest mètode i prompte forma músics, que és, al capdavall, una de les primeres metes de l'art, i a més a més cansa menys al mestre i al deixeble… La veritat siga dita, és que no sabia com sortir-me amb el nebot d'en Beethoven, el Karl. Un matí -un altre matí- passejava pel Prater. Perquè al Prater només podem passejar pel matí, és clar. Jo anava distret admirant la nova joguina dels joves, la draisina. I no em vaig adonar que en Beethoven era a prop meu. Bon dia, Herr Czerny… Bon dia, mestre. Què li sembla aquest artefacte? Dues rodes i les cames semblen les d'un gegant… La meua saviesa precedeix de tot allò que no vaig fer o vaig menysprear… No, li parle de la draisina, una invenció que converteix les passejades en un vol a ras de terra… Renunciar a tot el que ens identifica o ens fa memòria de la joventut és envellir… Tenia uns onze anys quan el meu admirat professor Carl Czerny em va dur a veure en Beethoven (…) Eren al voltant de les deu del matí quan pujàrem els dos petits esglaons de la Schwarzspanierhaus on vivia en Beethoven. De camí a la Schwarzspanierhaus, Franz va quedar bocabadat amb les draisines que per tot arreu espantaven els vianants. Són com Ícars replicats, oi, mestre?, va dir en Franz… T'agrada massa la mitologia, Franz… Beethoven era assegut davant una llarga i estreta taula al costat de la finestra i treballava. Diuen que en Napoleó és mort… Durant uns moments ens llançà un esguard adust. Potser sí, va afegir… En Liszt ha comparat els de les draisines amb Ícars replicats… ¿T'agrada la mitologia, Franz?... I tant. ¿Puc tocar alguna cosa seua? (…) Beethoven va assentir amb un somriure. Vaig tocar el primer moviment del concert en do major (…) La mirada fosca i brillant del gran mestre estava posada, penetrant, en mi. ¿Oi que el segon moviment del seu quart concert és un diàleg entre Orfeu i les Fúries?... No ben bé, Herr Liszt, no ben bé… I al Franz li va fer gràcia allò de Herr Liszt. I de sobte jo vaig recordar aquella conversa d'ignorància i fam, humiliació i derrotes, esclaus, ideals traïts i guerres: diàleg de sords, ara ho copsava, com un Ícar les ales del qual es fonen sota el sol de la memòria. I llavors vaig comprendre l'Andante con moto del seu quart concert per a piano.

2 comentaris:

  1. em trec el barret! ja no sé si estic dins les tecles del piano...amb Napoleó o amb Beethoven.....preciós

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree. Millor amb Beethoven, no? Tot i que el seu caràcter no n'era gens fàcil, diuen. Una abraçada.

      Suprimeix