L'heroi

Una de les meues aspiracions més punyents quan era petit consistia en cantar la grossa de Nadal. Osti, què xulo catxerulo això de ser un xiquet de Sant Ildelfons, no? Perquè els sentia a la ràdio i com què tothom n'estava pendent. I li ho vaig dir a la mare: Ja, i què penses fer?... No sabia què dir-li. Doncs enviaré una carta… Una carta i els dos certificats… ¿Certificats? ¿En pòlissa i tot?... I tant… Certificats, de què?... De defunció… Per què de defunció?... Perquè els nens de Sant Ildefons són orfes… ¿Són morts?... Com van a estar morts, que ets tonto? No tenen pares… Tots tenim pares... Però a ells o se'ls han mort o han estat abandonats… I per què van a morir-se?... Perquè s'han mort… De què?... I jo què sé, de malaltia o accident, ves a saber… Amb la qual cosa, la línia de la pura lògica cartesiana em duia pel camí recte o tort de l'assassinat. Perquè el de  les malalties amb possibilitats terminals, com què els meus pares van superar la guerra civil, quedava gairebé descartat. Si no els havia matat una guerra, què els podia fer un modest constipat, refredat, pulmonia o grip asiàtica? Cap cosa. O poca cosa. A veure, em vaig preguntar, com tenim la cosa dels accidents casolans? L'escala és de pedra, vaig pensar, abandona la idea de serrar els graons com fan a les pel·lis americanes. La bici del pare duu els cargols ben ajustats, impossible modificar-los. A més a més, patia per la bici. Poseu-se a la meua pell, un vicicliste avant la lettre: i si la pobre innocent es feia mal? I llavors se'm va encendre la llumeneta: i és que jo també volia ser un nen de l'operació Plus-Ultra. Com acabaria a la tal operació, un inútil que havia perdut els seus dos pares en ambdós accidents domèstics? Lo de la Operació Plus-Ultra no li ho vaig dir a la mare. Però anava tot el dia preocupat pel poc perill que envolta a la gent normal. Si tothom mira al creuar el carrer, què els hi queda als nens Plus-Ultra de ciutat? ¿La sèquia? Però no em veia lluitant amb la merda que duien les sèquies mentre mantenia a flor d'aigua a la nena rossa més guapa del món, sobretot perquè jo no sabia nadar, i les nenes rosses no passejaven pels costats pro-suïcides de l'horta. Però no parava d'imaginar aquelles situacions més inversemblants on jo, futur nen Plus-Ultra, li salvava la vida a la nena dels meus somnis. El més a prop que vaig estar d'aquesta mítica figura, va ser un company de classe a l'institut que el passejaven a tort i a dret perquè havia tingut la sort de tindre dos pares -no un, no, els dos- analfabets. I ell els va ensenyar a llegir i escriure. Tenia el cos un tant Plus-Ultra, s'ha de dir: cames curtes i coll massa llarg, modiglianesc. I un tronc descompensat de les cames. I els meus pares, veges quina dèria, que llegien i escrivien amb fluïdesa. Van passar els anys. Van morir els pares. Van morir els nens Plus-Ultra. No sé què va passar amb el descompensat, però sí sé que bona part de les meues inclinacions heroiques depenien de posar en perill els essers estimats o ben bé escanyar-los directament ¿De segur que som una generació de la que poden refiar-se els joves? ¿Quina loteria, no?