L'amor de les tres magranes

A Rosa, en el seu aniversari.

Aquell diumenge vaig deixar París de matinada. La Rue de l'Absinthe encara era a les fosques d'uns fanals mig adormits per l'absència fragmentària dels colors de la nit. Sempre deixe París pel costat de Montmartre i Montparnasse alhora: tossal, l'un, al nord i al marge dret del Sena, i barri al sud i a la riba esquerra, l'altre. Punt impropi d'eixida que només pot assolir el febril desig de la malenconia pròpia. Vaig pedalar tot sol, perquè aquesta història és de solitud, o si més no, de solituds compartides. I en arribar a la revolta d'entrada o eixida d'aquell poble, el nom del qual ningú no sap ben bé què vol dir, però que com tantes d'altres coses banals va arrelar al damunt d'una pedra, jo, amb la innocència que caracteritza els llums que miren de pair la certesa dels dimonis, vaig baixar de la bici i vaig acostar-me al magraner del camí que s'endinsa pel barranc amb la intenció de collir-hi l'amor de les tres magranes. Però els magraners són arbres espinosos i malcarats; i el seu fruit, un plaer incòmode que la natura ha dissenyat per tots aquells que gusten d'assaborir el robí que cadascuna de les seues cel·les amaga com una perla de sang vegetal i cor de fusta. Però vaig insistir. Les magranes desitjades hi eren als núvols. Aquelles tres donzelles semblaven haver escollit el lloc inaccessible com a defensa dels falsos prínceps, dels poetes, dels impostors que es pugen al damunt d'una bici per oblidar-hi un món que els refusa. Però al capdavall vaig aconseguir-les. Sabia que en cap circumstància deuria obrir-les abans d'arribar al pou. Perquè totes tres em demanarien, només obrir els seus ulls sagnants, un glop d'aigua freda. I així, cadascuna d'elles reposà al dintre de cadascuna de les tres butxaques del meu mallot. I vaig pedalar. Vaig pedalar a la recerca del Camí dels Magraners que és a la part alta de Le Far, on trobaria el pou per a nodrir el primer esguard de les donzelles. En arribar-hi, vaig agafar el bidó i el vaig buidar per omplir-lo amb l'aigua nova i gelada del pou, d'aquell brollador de les donzelles. Vaig treure la petita navalla per a encetar la primera. Però aquella magrana havia deixat pel camí la seua frescor, la ufanor de la vida adolescent, i s'havia assecat com el rostre eixut d'una vella, la pell del qual busca els ossos del seu retrat últim. Vaig llançar-la al pou. I el mateix va passar amb la segona i la tercera. I totes tres van acabar a l'ull negre de l'aigua fonda. En arribar la bruixa, li ho vaig explicar. I ara, què faig jo amb l'agulla maleïda?... Doncs, clava-la a la meua esquena… I a tu, qui te'n la traurà?... Potser ningú… Maleïts siguen els Punica Granatum… Maleïts tots aquells que llancen els nens al pou negre dels contes els personatges dels quals van quedant-se a l'atur… Amen… ¿Amen, bruixa?... Ja ho pots ben dir… Marxem?... Marxem.