6/9

Quan les casualitats miren de quedar a la cantonada més propera, com si volgueren fer-se una cervesa a la salut de qualsevol, a la del difunt, posem per cas, alguna cosa ens diu que raons superiors a l'enteniment humà proven de manifestar-se. El cas és que al matí, com tots els matins del món en que commemorem la desfeta d'Almansa, i des que el meu pare va faltar un 25 d'abril, recordava aquesta coincidència de mort privada i derrota pública, de derrota particular i mort social, i me n'he adonat que 1925 va ser l'any en que ell, el pare, va nàixer. Quina casualitat, he pensat. Va faltar el mateix dia dels dos últims dígits del seu any de naixement. I de seguida m'ha inquietat el fet que la mare va morir un 19 de maig i va nàixer... el 1919. Sí, la mare era sis anys major que el pare, i, pel que sembla, al nostre ADN va l'estigma de morir tal dia com l'any del segle XX en que vàrem vindre al món. Com que sóc de la segona meitat del segle, he pensat, cap problema, els mesos, a hores d'ara, encara no passen de 31 dies. I he respirat tranquil. Fins que el 6 ha vingut a tallar-me la respiració. Perquè aquesta diferència d'anys entre els meus pares és justament el dia de setembre en que jo vaig nàixer. I setembre, no és sinó un 6 invertit: 9. 6 del 9. Data que sempre m'ha preocupat des que vaig sentir parlar del Kyrie Eleison. Què volia dir tot plegat aquest creixent cúmul de casualitats?... Bah!, foteses, m'he apressat a dir de viva veu com si volgués fer-me companyia a mi mateix, ¿sabeu el que vull dir?, perquè mentre no es corporifique el 13, manifestat!!, raó suprema de la malastrugança, doncs… I aquí és quan m'he quedat més mut que els peixos. Perquè la suma dels dos últims dígits del meu any de naixement és 13. I instantàneament m'ha vingut al cap l'eix de pedalier -aquella cosa al voltant de la qual giren les bieles i els pedals- que vaig comprar despús-ahir per a substituir un que ja era la segona volta -i no volia que arribés una tercera- que s'afluixava. I l'eix, clar, és del que anomenen "rosca italiana", és a dir, de 36x24… ¿Us adoneu? 3+6: 9; 2+4: 6; 6x9. I, a més a més, si l'eix original era de 111 mm., i de la marca Campagnolo, l'únic que vaig trobar com a recanvi va ser de 113 mm., 13!!!, i de Shimano.

La qual cosa vol dir un segon 13 que es manifesta i una possible incompatibilitat amagada -la biela acobla amb certa carència decimal- al calibre de l'eix que pot arribar a ser més que perillosa, i que fins ara no m'havia amoïnat. Evidentment, no he pogut berenar. I, a hores d'ara, gens ni mica de ganes de sopar. I tot per commemorar la maleïda desfeta del 1707, que sumats dona 15, és a dir, 6+9. Ja la tenim. I diumenge 27 (2+7: 9) jo que tinc que provar el nou eix 6/9/13 caiga qui caiga, faltaria més. Però per si la cosa no tingués prou d'això, que la meua neboda que viu a París, que m'envia, avui mateix -perquè se'n recorda del seu avi, és clar- unes fotos que li van recordar, al seu tomb, diu, al seu tio, jo mateix, d'una exposició d'en Cartier Bresson de fa uns dies.

El tercer

I a mi que no se me'n va de la gola una estretor que no em deixa passar ni el glop de cervesa al que m'han invitat aquestes casualitats amuntegades de la cantonada.