L'epitafi de...

Va deixar quatre coses. Dersú Uzalà l'hagués qualificat com a bona gent, i també en Machado. I aquestes quatre coses les va disposar, un poc abans d'aturar-se per sempre mai, als quatre punts cardinals de casa seua. Era la seua dèria particular, si m'accepteu la redundància. Li agradava distribuir el seu món als quatre costats d'aquesta creu amb que plantem dempeus la nostra esfera àpoda al no-res desencreuat de l'univers: nord, sud, est i oest. Si la creu principal està ben construïda, les altres venen rodades, repetia una i altra volta. Era el seu lema, la seua llegenda a l'escut d'armes. Van regirar, els seus més pròxims, els dos pols, nord i sud, i els indrets que veuen llevar-s'hi i gitar-s'hi el sol tots els matins i capvespres del món, l'est i l'oest, per si de cas a qualsevol petit racó de les puntes de creu havia deixat notícia de les seues últimes voluntats. Però no. Cap cosa van trobar. Ni tan sols una breu paraula de comiat: agur, adiós als pols o adéu, adeus a llevant i ponent. No, cap cosa. Semblava que abandonés el món amb un mutis shakespearià: molt soroll per no res. Com si la vida no fos sinó el fruit desolador d'una publicitat enganyosa, si em torneu a acceptar la redundància. Que al capdavall tot es resumeix al mateix, hagués dit: donar-ne voltes i voltes a la mateixa cosa, sempre el mateix, sempre el mateix… I, és clar, els amics van quedar un poc neguitosos en no saber què disposar com a epitafi a la seua làpida. Ja sabeu, aquella frase, diuen, amb aspiracions de pedra: la frase lapidaria. Varen fer memòria i varen concloure que el que primer recordaven era la seua vida silenciosa i de continguda passió. "Silenci i passió"… Però quina mena d'epitafi era aquest que no acabaven d'entendre ni ells mateixos?. A més a més, un, el de l'esquerra, va discrepar: "no, lo seu no era passió continguda, era obsessió". "Sí", va reconèixer un altre mentre afegia: "i una obsessió solitària". "Com els artistes", avançà un tercer. "Art i solitud", va resumir el quart. Però tampoc els hi va agradar. "¿I el silenci?", va reclamar el primer. "Tens raó", li varen concedir. "Tampoc podem identificar silenci i solitud, tot i que al seu cas…", rumià en veu alta el primer. "I és que més que silenci, ara que pense, el que feia era poc de soroll, no esteu d'acord?", etzibà el segon. "Doncs sí, Poc de soroll…" començà el quart; "i moltes nous", tancà el tercer. Poc de soroll i moltes nous. La frase no només no era gens ni mica lapidària, sinó que recordava l'eslògan de qualsevol anunci publicitari de quinta categoria. Però no els hi va desagradar del tot. Vet aquí. El segon, però, i al fil de la nou, va recordar una dita: "com més petita és la nou més soroll mou". "Ja està, només cal canviar més per menys", va dir el primer. Com menys petita és la nou menys soroll mou. I la feren cisellar a la làpida. El dia del soterrar només els quatre amics acompanyaren el sepeli, cadascú a un punt cardinal. I mentre li llançaven els grapats de terra al damunt, algú d'ells, que ara no recorde, va preguntar: "¿Però algú sap si li agradaven les nous?... I aquella incògnita llançada a l'aire es va escampar com si fos el núvol de cendres de la letal incògnita, a la fi resolta, que l'havia dut a la mort: la quadratura del cercle.