Contradictio in pedalis

Inclement. Avui feia un oratge inclement, com hagués dit un escriptor nouvingut i amb febleses hiperbòliques. Contradictio in absentia. Jo mateix. Molt ennuvolat. Cel amb cobertor d'edredó de plomes, amenaça brussel·lina de pluja, fins i tot torrencial troika, i humitat -¿humanitat?- esponerosa humitat ambient que et feia sentir el profund significat de la paraula intempèrie. Sí, avui era un dia d'intempèrie, de sentir en carn pròpia el que és estar fora. Dins, fora. Ara estic dins; ara estic fora. De no haver quedat, m'hagués quedat -què magnífica contradictio in verbis, abstenir-se agnòstics- dins de casa meua, és clar; i no hagués anat fora de casa meua. Dins, fora. Però quedar a pedalar és molt més que un  biverbis -aquesta és meua, i no tinc per què explicar-la; Epi, Blas, ja em perdonareu. I visto lo visto, i la negror immensa dominant l'horitzó, doncs el meu amic i jo hem decidit endinsar-nos-en. Sí, ficar-nos-en al que diem els/les afores de la urbs, orbs de camins mullats a la matinada, orbs d'horta humida per la rosada i la pluja que beneeix els amors clandestins, la boca del llop inclement, la bava als queixals de la intempèrie, l'hàlit balsàmic de l'ectoplasma de l'horta. ¿Ens ha plogut? Sí. I done gràcies al llop i els seus queixals. Les gotes cegaven les ulleres, lliscaven pels ulls caient des del front fins a les mans mal guarnides. La roba drenava, atrafegada, el xàfec que ens ruixava només eixir de Bétera camí del barranc. Perquè hem decidit tornar pel barranc on el llop plujós ens esperava. I torne a donar les gràcies a la inclemència. Mullat, cec, corbat amb les mans a la part baixa del manillar, la tête dans le guidon, mirava de sentir-me ben endins del que diem fora. I llavors me n'he adonat. Aquesta pluja que nodreix l'horta és la seua essència, la seua saba. I jo era al bell dintre de l'essència de la vida, del líquid amniòtic de la vida, de la meua pròpia vida dins el si de la meua mare; i el perfum de fulla trencada dels tarongers, de tan intensa com era la seua flor ja esclatada, era la seua sang de tarongina que traspuava l'aire i enverinava de vida -contradictio in adiecto,  l'oxímoron dels pobres- els meus pulmons per sempre més. Cap cosa és més fèrtil que el ventre d'una mare. Cap cosa més maternal que la terra. Pot semblar una estupidesa, però avui he pedalat pels camins que més he estimat a la meua vida, aquells que vaig conèixer abans de viure. Contradictio in termini. Aquells que només puc retrobar amb certes músiques i certes pedalades. L'avi va pintar l'horta. L'avia la va ignorar. Contradictio inter pares. I a mi em demanaren no tindre por. I m'han donat ganes, veritables ganes, de deixar anar l'aigua de plor i plenitud. Quin tipus de contradictio li concedim?... Això, dins i fora alhora. Allò que només pot fer l'amor.