Le locataire

"Cuando siento que voy a vomitar un conejito, me pongo dos dedos en la boca como una pinza abierta, y espero a sentir en la garganta la pelusa tibia que sube como una efervescencia de sal de frutas." 

(Cortázar, J. Carta a una señorita en París)

A una escena del film Le locataire, de Roman Polansky, Trelkosky, el seu protagonista, fa memòria, des del do de l'ebrietat, d'una dent trobada dins un forat a la paret de l'apartament que acaba de llogar; i, al seu torn, d'una història que va llegir a la premsa: un home va tindre un accident i va perdre un braç. Aquell home volia que el seu braç fóra enterrat al cementeri; les autoritats, però, li ho van denegar, i el seu braç va acabar incinerat. I el Trelkovsky, ben negat de vodka o ginebra, vés a saber, i de la porció de personalitat que la dent o el braç hi puga representar, basteix la reflexió que ens durà a la incògnita clau del film: quin dret té el meu cap d'anomenar-s'hi "jo"?... Potser la Mariló, ara que pense, la llogatera de La Mañana de la 1, és una incondicional d'en Polansky, i va apuntar en la direcció correcta amb l'afer aquell dels òrgans amb ànima d'un assassí. Perquè aquestes pensades quan les fa el Polansky tothom hi pensa, però si la filòsofa n'és la Mariló, tothom se'n riu, és clar. Heus ací, que condemnades les ànimes, els "jos", a no ser sinó locataires dels cossos, potser no sempre han estat ben desinstal·lades dels seus anteriors usuaris, com certs programes o aplicacions informàtiques que sempre deixen el seu record binari: una dent (1) dins un forat (0) a la paret cibernètica del sistema. D'això la tragèdia d'en Trelkosky, que no desvetllaré, no us preocupeu. I és que el "jo" d'un suïcida deu aterrir-se en reconèixer que n'està vivint per enèsima aquella aventura macabra que el va dur a l'hospital i el durà de nou al llit de mort compartida dels hospitals, tot i dir de bon començament que no pot entendre els suïcides. Ah!, que ja us he xafat la guitarra?... No, no us ho penseu, que la cosa no és pas tan fàcil, que duu l'aire de cara. Perquè vet aquí, que el que de veritat volem els ciclistes no és sinó desfer-nos del propi cos; si més no, per una estona, mentre dura aquest joc entre jo i cos que n'és pedalar, en que mai no acabes de saber quin dels dos és el forat, quin el vertader esclau de la bicicleta, i ni si el pròxim vòmit traurà el conillet blanc o negre. Perquè la felicitat màxima del jo locataire ha d'estar no sentir com el cos li demana els seus drets. Sobretot, aquells que duen el jo a plantejar-s'hi com és que el propi cos actua en contra de sí mateix de tan fart com és del jo. Sí, no n'és un joc de paraules, és la gran pregunta, la solució de la qual no n'és enlloc. Mentrestant, i en attendant ce jour que ens revele qui n'és el vertader locataire d'aquest joc que anomenem vida: més Prozac, o vodka o ginebra o pedals com a venjança... i menys Plató. Perquè em sembla que en aquest sistema binari tan jocós mai no sabrem qui fa d'1 i qui pateix el 0 -a l'esquerra, és clar. I potser l'únic camí que ens queda és sortir d'1 mateix. Declarar passions amoroses fa trontollar el món. I l'esclau que és dins del forat a l'espera de locataire potser no és el cos.

"Vivir la vida ya es bastante duro. ¿Para qué anotar toda esa agonía?
Parecería sin más el inventario de una cámara de tortura"
(Franz Liszt)