Distopia

L'eixida de Distopia, mestre?

A Distopia no només cap persona no sabia llegir, sinó que aquella cosa que diem paraula no existia. L'escriptura era una activitat manual desconeguda, i les llengües parlades un maldecap que a la fi havia ensorrat la seua torre de Babel al fons abissal de la desmemòria. La gent mirava d'entendre's per gestos més o menys explícits, mirades ambigües o grunys, aquests darrers de variats significats segons el lloc que ocupaven dins el context més general de la gesticulació manual, facial, visual o corporal. No és que la població fos tota ella muda o sorda, no, faltaria més, però el que va començar com a prohibició només de la paraula escrita i llegida, va acabar, al seu torn, denunciant la paraula parlada i escoltada com a font inesgotable de desavinences, d'infelicitat i d'enfrontaments; i el llenguatge va dissoldre's a la foscor de l'oblit tal i com l'amor s'esvaeix a l'oblit dels besos. Els llibres, però, existien. Potser era un senyal d'un temps totalment desconegut pels actuals pobladors, potser. Aquella cosa atàvica que, tot i no ser copsada per ningú, havia quedat com a representació d'un inconscient col·lectiu que mai no havia llegit Jung, és clar. Però eren llibres només amb dibuixos que representaven situacions quotidianes perquè els nens les imitaren a l'escola. Activitat que podia haver realitzat el propi mestre o actor, però que tenia en el llibre o TBO una eina encara útil. Posem per exemple, l'escena dels ciclistes, "La salutació ciclista" era el seu títol (un cap amb casc de ciclista girat a l'esquerra): dos ciclistes es troben a la carretera cara a cara. Si el gruny venia desprès de la cabotada a mà esquerra, volia dir "bon dia"; però si el gruny antecedia a la cabotada volia dir "la teua dona m'acaba de donar records per a tu", la qual cosa podia arribar a ser molt delicada. Però, en general, podríem dir que en aquestes situacions no es donava massa importància al lloc del gruny, "segur que ha sigut una equivocació, total què importa un gruny de més o de menys?", era el sentir general, millor evitar els enfrontaments. Era, pel que sembla, una societat feliç. Això sí, d'una felicitat feta d'escarafalls, en la qual la tristesa lluitava agrament amb l'estultícia per trobar el seu lloc més adequat entre l'univers malsonant dels grunys. Heus ací, però, que un dia varen prohibir els colors als dibuixos. A partir d'ara serien només en blanc i negre. Reivindicaven els drets dels que pateixen acromatòpsia, parcial -daltonians-, o total, una de cada 100.000 persones. Aquelles que tot ho veuen en blanc i negre. Ningú no va protestar, només alguns pares varen pensar que cap autoritat obligava els malalts a explicar els colors, però que als nens, al seus nens, els hi feia gràcia que el mateix ciclista de l'escena descrita, a uns llibres portés el mallot a ratlles vermelles i grogues o ben bé de roig, blanc i verd o a quadres blau i blanc o fins i tot roig i blanc; i que aquesta varietat era enriquidora per a l'ull dels seus fills; però si els colors estaven prohibits, doncs estaven prohibits. Res a gesticular. Com els hi va grunyir el director general del departament adient: què és el que vostè fa els diumenges al matí?... Jo?, doncs talle la gespa del jardí… ¿I si estigués prohibit?... La deixaria créixer… ¿Veu el que li estava gesticulant? No li done més voltes, no val la pena. A més a més, a hores d'ara ningú no li ha prohibit tallar la gespa al jardí, no?… Té raó. I passà el temps. I a poc a poc es va generar un conflicte entre els dibuixos en blanc i negre i els colors irreductibles de la realitat. Els nens no acabaven d'identificar les situacions, i confonien el lloc que devia ocupar el gruny o la cabotada. Què fer? Podrien prohibir els dibuixos. I ho varen fer. Llavors, què fem a les escoles, perquè necessitarem un equip més o menys nombrós de mestres per cada classe i situació? "Això no és sostenible", van grunyir. Doncs prohibim les escoles. I ho varen fer. La realitat cromàtica, però, era immarcescible, sobretot a la primavera. I tot i prohibir-la una i altra vegada amb els famosos grunyitasos, ella continuava amb tot el seu esplendor. I aquell director general va tindre un gran gruny. I dirigint-se a tota Distopia a través d'una gran pantalla de plasma, com d'habitud en feia el seu president, els hi va gesticular el que tots farien a partir d'ara. I va tancar els ulls.