El dit

Su cuerpo dejará, no su cuidado;

Serán ceniza, mas tendrá sentido;

Polvo serán, mas polvo enamorado.

(Amor constante más allá de la muerte, Quevedo)

Era un xiquet. Tindria onze o dotze anys. Encara portava pantalons curts i semblava molt més… -jove, anava a dir- molt més xicotet que els meus companys de classe, alguns dels quals ja practicaven el peròs posat dels adolescents. Estava assegut al primer pupitre de l'aula: raons alfabètiques, no hi penseu, llavors encara no em deia Vicicle; i m'avorria mortalment, com la totalitat dels interminables matins escolars del món a l'insti. I és que el meu pas, des dels quatre anys, pel col·legi, havia aconseguit convertir-me en un Bartlebly avant la lettre, i amb pantalons de camals ben curts, és clar. I al igual que el melancòlic personatge d'en Melville, jo també disposava el meu no-res amb tota la disciplinada i obsessiva precisió i ordre del que era capaç. El llibre obert a la pàgina correcta, la llibreta del centurió romà doblegada curosament pel gusanillo, oferint-me la fulla verge amb marge roig i línies blavenques, i el Bic blau punta normal amb el caputxó posat a la part superior i ben agafat pels meus dits índex i polze drets amb la complicitat del mitjancer que feia de topall, tal i com ho il·lustrava el dibuix dels quaderns de cal·ligrafia Rubio que teniu ací dalt. No em preocupava dissimular el meu estat de no-res límbic, tampoc no feia de carasses sospitoses, tot s'ha de dir, senzillament hi era, estava, ocupava el meu lloc al món determinat pel cognom i l'edat, i mirava tot allò que m'envoltava amb l'esguard dels nens, l'únic que vulnera el temps. Ja sabeu allò de que els nens caminen amb el cap i no amb els peus, no?... Mirava el o la profe, no ho recordo, la pissarra, el llibre, les línies blavoses amb marge roig de la fulla, i el meu Bic blau punta normal entre els dits. Tot ben preparat per al no-res. Crec que no hi ha hagut temps més perdut -i no en el sentit proustià- a la meua vida que el que he passat assegut a tots els pupitres de la meua vida. Quanta, quanta d'ironia té la vida! Perquè si al menys els coneixements que em volien transmetre hagueren sigut ciclopèdics enlloc d'enciclopèdics potser hagués trontollat el meu esperit bartleblytà. Però no, la distància entre l'escola i la vida era l'infinit de dues línies paral·leles sense possibilitat de punt impropi. I vet aquí, aquell dia d'aquells anys que no puc precisar, vaig deixar el boli Bic a la ranura superior del pupitre, cansat d'esperar escriure el no-res o trobar el punt impropi, i vaig quedar abstret mirant-me la mà dreta, en concret, l'índex de la meua mà dreta, perquè, senzillament, no el reconeixia com a meu. No, no, ni de bon tros. D'on ha sortit aquest dit?... El vaig posar ben estirat. Que no, que no és el meu! Que jo no tinc les falanges tan marcades. ¿I aquesta estilització de la punta? A veure, qui m'ha canviat el dit?... Llavors, no ho vaig comprendre de seguida, i em vaig espantar. Li ho diria a la mare, és clar. I si ella també s'espantava, doncs aniríem al metge. Però no es va espantar, es va riure. Perquè era la primera vegada que jo li demostrava ser conscient de les transformacions que a poc a poc aniria patint el meu cos. Un frec de vida al dintre de l'aula. El punt impropi. I vaig pensar que créixer i fer-se gran era, a més d'altres coses, admetre que el meu esquelet aniria prenent domini al meu cos, i que això suposava que la meua estructura òssia es manifestaria cada vegada amb més força, amb major protagonisme, fins la mort i la corrupció de la carn. I que aquest darrer estadi seria l'única cosa que quedaria de mi mateix. Un munt d'ossos. I ja no estava espantat, estava aterrit. Tot i que acabava d'entendre aquella dèria del Miquel Àngel pels dits índex de l'Adam de peròs posat i el Déu barbut.

Potser, la gran troballa digital, va ser a classe de religió.

Perquè avui en dia el no-res digital l'hagués trobat a la classe d'informàtica, de segur.